Quedem per d’aquí trenta-cinc anys?

No entenc com s’ha pogut allargar la xerinola sobiranista d’aquests tres mesos. He procurat estar discret, fonamentalment per dos motius. El primer perquè, com que no entenia res, la sensació era que se m’estava escapant alguna cosa i no volia fer el ridícul. L’altre motiu venia donat per la intenció -no exempta d’un gran esforç d’autorepressió- de, sobretot, no ser negatiu. Però, esclar, tot té el seu límit, i el final de la meva contenció no l’he determinat jo sinó els esdeveniments.

Els meus amics saben que la nit del 27-S vaig manifestar que el procés, tal com l’enteníem, havia mort. Per la senzilla raó que la candidatura de JxSí havia estat dissenyada amb el propòsit d’obtenir majoria absoluta. I aquest fet no havia tingut lloc. La devaluació del procés va començar l’endemà mateix. Alegria pueril i inconscient, digna de viatge de fi curs. L’èxtasi? Una exaltada i al·lucinant declaració d’insubmissió que exigia coses a un inexistent futur govern que, al final, aquest mateix Parlament ha estat incapaç de parir. No ho manifesten amb aquestes paraules, però d’això, a la resta del món, en diuen fer el tocatimbals. Tot el suport internacional que havíem guanyat -el procés avançava marcat per la seriositat- se n’ha anat en orris. Imatge penosa, esclar. ¿I ara volem culpar la CUP de la situació creada? Qui actua així o bé guarda males intencions o bé és un il·lús. La CUP no ha enganyat mai a ningú. El resultat del que ha passat no és culpa de la CUP sinó de la frivolitat de l’electorat català.

No n’hi havia prou amb una coalició (JxSí) de gent tan diversa, que agrupava des de socialistes independentistes fins a antics membre d’ICV, passant per polítics que abandonaven el seu partit, ERC i CDC, membres de la societat civil que es mullaven, etc. Tampoc fou suficient que molts renunciéssim (uns per una banda, uns altres per una altra) al nostre ideari polític de detall en favor d’un objectiu més elevat. No senyor. Tots aquests sacrificis no eren prou. Calia fer el tastaolletes. “No em vénen de gust les retallades. Votaré Catalunya Sí que es Pot. O, saps què? Potser aquests de la CUP, que la fotran grossa i emprenyaran el Mas. Total, són unes autonòmiques!” Suposo que així ha procedit massa progre reciclat ara en “enrotllat anti-Merkel” que no suporta l’Artur Mas -l’objectiu principal a abatre-. Mirin els resultats de Barcelona, per exemple. Jo penso que l’electorat dels països seriosos, quan es tracta del seu futur més transcendental, procedeix de manera més enraonada. Un nefast sistema electoral ha ajudat a reblar el clau -¿coneixen el seu diputat per, si cal, poder cantar-li personalment les quaranta?

Però bé, ara és molt probable que l’onada integradora i transversal que pretenia representar JxSí es desfaci. Hi ha la possibilitat que, davant l’auge de Podem i la seva il·lusa promesa d’un referèndum pactat per les bones, barrejat amb la irreprimible tendència dels catalans a enfavar-nos amb qui té la xerrameca més encisadora, és possible, dic, que els catalans votin en el futur seguint el més estricte esquema dreta-esquerra. S’haurà perdut, així, l’última oportunitat de posar el govern espanyol contra les cordes, tot demostrant-li que anàvem unànimement de debò per obtenir, com a mínim, un referèndum amb cara i ulls. Tot això, possiblement, s’haurà acabat. Els demòcrates radicals haurem perdut, i caldrà reconèixer-ho. Ara haurem de suportar una mena de déjà-vu. Almenys per part dels que vam viure la Transició. Tornarem a la solidaritat d’esquerres amb els pobles d’Espanya (“Madrid pot tornar a ser la nostra capital” [sic]), l’irrenunciable cafè per a tothom (¿algú creu que és de l’interès de Catalunya que celebrin referèndums tots aquells que s’hi apunten, amb el País Valencià i les Illes inclosos?), la progressiva dissolució de les nostres aspiracions per mor d’una negociació amical, el dèficit fiscal mantingut sine die (“No podem mostrar-nos insensibles a les mancances socials dels altres companys”), etc. Què n’haurem tret? Doncs que ja mai més les ambicions de Catalunya es plantejaran en l’àmbit de l’autonomia, sinó de la sobirania. Però s’haurà perdut l’oportunitat de fer un pas de gegant.

I com que fa l’efecte que sempre anem fent avanços seguits de retrocessos cada, posem, dues generacions, no cal que ens hi encaparrem -l’anterior etapa va ser amb la mort de Franco; i la precedent, a l’època de la República-. Podem quedar per d’aquí trenta-cinc anys i, els que encara hi siguem, brindarem amb un bon escumós -potser per aquelles dates la denominació cava ja haurà desaparegut-. I aquí no ha passat res! Aquest columnista, mentrestant, se’n va cap a casa. És tard i vol ploure.