Quin sentit té seguir fent música? (a Namina)
Fa uns dies, Natàlia Miró do Nascimento, la cantant i compositora catalana més coneguda pel nom artístic de Namina, llançava al vol aquesta pregunta per a qui la volgués entomar: “Em pregunto quin sentit té seguir fent música”. L’allau de comentaris en aquest missatge de Facebook, alguns de col·legues músics, donava a entendre que aquestes vuit senzilles paraules amagaven un torrent de sentiments contradictoris, compartits per molts però probablement no prou verbalitzats. Costa, moltes vegades, agafar el toro per les banyes i parlar de les coses tal com són. Ho deia Luciana Carlevaro (Nubla) en una entrevista recent al Play i en relació a la falta de reconeixement i fins i tot de respecte per la feina del músic: “Fem veure que tot va bé, però potser n’hauríem de parlar més”. No queda bé dir-ho, perquè, en segons quins àmbits, sembla que el músic -i l’artista, en general- hagi d’estar envoltat de glamur. I no, generalment, és la precarietat el que l’envolta.
La pregunta també es podria contestar amb un biaix filosòfic, i moltes de les respostes que va rebre Namina anaven per aquí: la música ens fa lliures, és l’expressió de l’ànima, és un joc, es fa per amor, és una malaltia, ens fa feliços, té el mateix sentit que respirar, ens serveix per comunicar-nos, ens fa vibrar, et surt de dins, no pots no fer-ne, et canvia per dins, l’ésser humà és poètic... i també l’únic animal que es preocupa pel sentit de les coses. Però el que es pregunta Namina -em sembla- no és quin sentit té per a l’ésser humà continuar cultivant l’art de combinar sons o si la música ens connecta amb alguna instància superior. Del que parla és de si tot l’esforç abocat paga la pena quan el camí és tan costerut.
També pot ser que Namina es refereixi a la dificultat d’accedir a l’èxit comercial o mediàtic, una qüestió que no és de resposta fàcil. Del que sí que es pot parlar és de la sèrie d’obstacles que poden fer desistir un músic de la seva professió. Perquè ser músic no és només el moment de pujar a un escenari, sinó també el d’escriure, compondre, assajar, arranjar, gravar, comprar i reparar instruments, carregar i descarregar el material, agafar la carretera de matinada, trobar el finançament necessari per tirar endavant un projecte... Hores i hores de feina generalment no reconegudes ni remunerades. I tot això sense una protecció laboral regulada, fet que diu molt de la consideració política i social que han rebut fins ara els artistes de qualsevol disciplina al nostre país. És per tot això que des del 2007 diverses associacions i entitats han estat lluitant per regular la professió. El 21 de juny passat aquesta feina va començar a donar els seus fruits: la comissió de cultura del Congrés de Diputats va aprovar per unanimitat l’informe sobre l’elaboració de l’estatut de l’artista, que ha de recollir recomanacions fiscals, laborals i de seguretat social. Amb aquesta nova regulació, es faria un gran pas per desprecaritzar la creació artística. Ara falta que aquest informe es converteixi en lleis.
Perquè l’èxit pot anar i venir -ningú sap ben bé com ni per què-, però una professió digna té tot el sentit del món. El sentit, si més no, que el que la fa i el que la rep siguin capaços de donar-li.
