Amb Raimon, venint d'un silenci (1976)
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSCrònica de Jordi Garcia-Soler (Barcelona, 1947-2020) a l’Avui (14-VII-1976). Avui fa anys de l’esclat de manifestacions pro amnistia –no autoritzades– arreu d’Espanya. A Catalunya, convocades per l’Assemblea de Catalunya amb el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia”. Vuit dies després el president Adolfo Suárez va anunciar una amnistia i eleccions generals per a abans d’un any.
Ja era gairebé mitjanit quan, dempeus i amb un nus a la gola, cantàvem plegats Els segadors, mentre el recinte era un mar immens de braços, punys i mans enlaire, culminació perfecta d'una gran diada barcelonina, la significació de la qual només es va rompre momentàniament pels carrers, al capvespre, per a reprendre tota la seva gran força de crit popular i unitari al Teatre Grec de Montjuïc de Barcelona, ple com mai no ho havia estat fins ara. Raimon havia repetit una vegada més l'acte de solidaritat que són tots els seus recitals. Davant milers i milers de persones –el recinte té oficialment reconeguda una cabuda d'uns dos mil cinc-cents espectadors, però n'hi havia ben bé vora de cinc mil, col·locats als indrets més inversemblants i apretats com a sardines–, el cantant de Xàtiva havia fet novament de catalitzador d'uns sentiments eminentment populars i que es van fer palesos en el capteniment dels assistents, en els seus crits i les seves banderes, en els seus aplaudiments i les seves pancartes. I a desgrat que hi hagué tota mena d'expressions, val a dir que el crit que novament esdevingué l'expressió perfecta de la gran assemblea popular fou el de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia", un crit que diumenge passat prengué encara una significació, molt més precisa després de la manifestació que, tot i haver estat oficialment desautoritzada, recorregué bon nombre dels carrers de la ciutat a últimes hores de la tarda. La nit, Só qui só, Qui ja ho sap tot, País Basc, Una vaca amb un vedellet als braços, Contra la por, T'adones, amic, T'he conegut sempre igual, Sobre la pau, Inici de càntic, Jo vinc d'un silenci, Es veu, Amanda, 18 de maig a la "vila", 13 de març, cançó dels creients, La muntanya es fa vella, Societat de consum, Quan jo vaig nàixer, D'un temps, d'un país, Diguem no, novament Jo vinc d'un silenci i per fi Al vent foren les vint-i-tres cançons interpretades per Raimon en el decurs de la seva única actuació a la Temporada Popular presentada per l'Assemblea d'Actors i Directors al Teatre Grec de Montjuïc de Barcelona. Raimon sortí a l'escenari a un quart d'onze. L'acte, però, s'havia iniciat molt abans, gràcies als crits insistents del públic que emplenava de gom a gom tot el recinte. Voleiaven banderes i pancartes, i el clam popular es feia extensiu a temes i problemes molt diversos, amb referències explícites al nou govern, el batlle Viola, els fets de Vitòria i de Santurce, la situació d'Euskadi, els Països Catalans... Una ovació unànime acollí el cantant de Xàtiva, mentre arreu del recinte s'encenien llumins i candeles que donaven un aspecte especialment emotiu a l'acte i val a dir que aquest ambient entusiasta i solidari es mantingué en el decurs de tota l'actuació, amb una participació conscient i responsable per part dels cinc mil assistents. Va ser ja a la fi, però, quan el recital prengué tot un caràcter de manifestació clara i rotunda. Els crits a favor de l'Assemblea de Catalunya, reblats gairebé sempre per l'insistent "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia", van prendre encara més força i van ser els que van donar peu al cant d'Els segadors, amb tot el públic dempeus i en un ambient d'altíssima càrrega cívica.
