15/06/2022

Rajoy, 'chapapote' a Andorra

2 min

Tenim que Mariano Rajoy, com a president del govern d'Espanya, i els ministres Cristóbal Montoro i Jorge Fernández Díaz (d'Hisenda i d'Interior, respectivament) van anar fins a Andorra, en l'exercici dels seus càrrecs, a practicar xantatges a banquers i polítics amb l'objectiu de fabricar proves per incriminar Jordi Pujol i la seva família. Es tracta d'un episodi clau de l'anomenada operació Catalunya, amb les clavegueres i no tan clavegueres de l'estat espanyol discorrent amb gran ímpetu per mirar d'aturar el procés independentista, els sòrdids detalls de la qual podeu llegir en aquest diari. Tot presumptament, clar, o una mica més que presumptament, perquè la jutge andorrana ha imputat formalment Mariano Rajoy per coaccions de la policia política. Rajoy és el senyor X d'aquesta vergonyosa història de democràcia prostituïda al servei d'uns interessos polítics que, al capdavall, són evidentment econòmics (la corrupció del PP la paguem sobretot des dels Països Catalans). O el senyor M. Rajoy, si més no per a la justícia espanyola, que no acaba mai de trobar cap motiu per imputar res a qui va ser, al mateix temps que president de govern, màxim responsable d'una organització política descrita com a criminal per informes policials de la UDEF. No cal anar gaire lluny, tot just a Andorra, per trobar representants de la justícia que no tenen tants d'inconvenients a l'hora de donar forma judicial a allò que és obvi.

L'obvietat, precisament, ens diu que Mariano Rajoy i els seus ministres varen delinquir, sempre presumptament, en benefici propi i del Partit Popular, en benefici també de la seva visió d'Espanya (d'un nacionalisme decadent i agressiu, heretat directament de la dictadura franquista), i en greu detriment del bé comú, que és allò que se suposava que havien de servir. Ho van fer, a més, de manera sostinguda, deliberada i perfectament planificada, sabedors que, des del comandament del Partit Popular, compten també amb el suport de la justícia (que el senador Cosidó es vantava de controlar “per darrere”) i de la resta dels poders de l'Estat, en particular els cossos i forces de seguretat. Sense oblidar, naturalment, l'espessa xarxa de mitjans de comunicació que treballen literalment a sou d'ells, com també ha explicat el sicari Villarejo (però no el citem, que no és un testimoni fiable).

Parlant de fiabilitat, Rajoy va guanyar notorietat (a pesar que ja era un polític veterà) fa vint anys, quan li va tocar de ser el portaveu del govern d'Aznar en la crisi del Prestige. Es va fer famós per l'aplom insòlit, i el cinisme quasi còmic, amb què mentia davant d'una audiència que sabia del cert que allò que li arribava del govern era mentida, i que restava atònita en comprovar que aquella era la versió oficial i que res ni ningú la matisaria ni una mica. D'aleshores ençà, i en tots els moments de la seva trajectòria, Mariano Rajoy ha fet exactament el mateix: mentir a ultrança, descaradament, i xutar la pilota endavant. Sempre li ha sortit bé; a Espanya, això sempre li sortirà bé. Veurem a Andorra.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats