Tenim raó i tenim culpable, i què?

Quan algú (com jo mateix ahir i aquí) defensa que hem d'arremangar-nos i pencar de debò per sortir de la crisi, sempre n'hi ha que repliquen que la culpa és d'Espanya, en primer lloc, i dels nostres polítics, en segon terme.

Crec que tenen raó a mitges, o en un 75%. Però no tota. Ni tots els problemes es resolen en l'eix Catalunya-Espanya ni tots tenen solucions polítiques. Hi ha actituds personals, exigències individuals, capacitats d'assumir responsabilitats que estan per sobre dels que manen aquí i dels que no ens donen un tracte just allà. És més, si confiem tan poc en el govern d'Espanya i en la capacitat dels nostres polítics, encara és més vital buscar l'excel·lència, arriscar, emprendre, ser productius i eficaços i innovadors. Fer-ho tan bé que ni fent-nos trampa ens vencin.

Hi ha un dany col·lateral terrible del tracte injust que rep Catalunya. Tenim tanta raó en les nostres queixes, tenim un culpable extern tan clar, que generalitzem el desànim, ens adormim i oblidem la nostra part de responsabilitat. Aspirem a una solució radical, però mentre no arriba, i sobretot perquè arribi, hem de ser autocrítics, hem de ser creatius i pencaires, i hem de recordar-nos cada dia que tenir excusa no ens fa menys perdedors. Que limitar-nos a assenyalar culpables no ens traurà del pou. I que si pensem que tots els nostres mals són culpa dels altres, a sobre perdem la raó.