11/06/2021

A la recerca d'Europa i els indults

3 min
Imatge d'arxiu del Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg
Disponible en:

Després de la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar els líders independentistes, moltes veus van dir que l’única solució vindria d’“Europa”, concretament del Tribunal Europeu de Drets Humans. En aquell moment es donava per descomptat que el Tribunal Constitucional confirmaria la sentència del Tribunal Suprem, perquè sempre havia confirmat unànimement totes les resolucions relacionades de manera directa o indirecta amb aquest cas, malgrat que algunes eren profundament discutibles, particularment les que van confirmar les presons provisionals dels polítics, o la que el juliol del 2019 va afirmar una inviolabilitat del rei extraordinàriament expansiva, anul·lant la reprovació que li va fer el Parlament de Catalunya.

No s'esperava res, doncs, del Tribunal Constitucional. I tampoc del govern espanyol. Malgrat que Miquel Iceta s’havia referit als indults, no hi havia res que fes pensar que un dia arribarien quan es va dictar la sentència l’octubre del 2019 –sembla que hagi passat una eternitat–, sobretot considerant les crítiques que va rebre l’avui ministre. Alguns parlaven d’amnistia i d’una reforma del delicte de sedició, però tot era molt llunyà. Tant com una futura sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Vet aquí que la política sempre és variable perquè també ho és –sortosament– el parer de les persones. Les circumstàncies sempre poden canviar en un tres i no res, cosa que dona feina als historiadors durant dècades. Ara la situació és completament diferent i els presos poden començar a veure llum al final del túnel. No només sembla que els indults es concediran –queda per veure en quins termes–, sinó que al Tribunal Constitucional, fins fa no res absolutament rocallós, s’ha obert una escletxa amb dos magistrats que creuen que la sentència del Tribunal Suprem és manifestament desproporcionada i que, a més, la condemna de Jordi Cuixart ataca el dret de manifestació. A més, un informe provisional del comitè d’assumptes jurídics i drets humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa –la mateixa organització a la qual pertany el Tribunal Europeu de Drets Humans– s’endinsa de manera encara més directa en aquestes crítiques a la sentència. Igual que ja ho havia fet abans Amnistia Internacional i un grup de treball de les Nacions Unides

Què passarà al Tribunal Europeu de Drets Humans? Ningú ho sap, perquè aquest tribunal és molt variable pel que fa al temps que triga i al contingut de les seves resolucions, encara que molt menys en aquest segon aspecte. Cal recordar que el maig del 2019 va desautoritzar la via unilateral i, per tant, la desobediència i el referèndum de l’1-O, centrant sobretot les seves consideracions en el Parlament de Catalunya el 2017. Malgrat tot, cal afirmar clarament que al Tribunal d’Estrasburg no li faltava raó en aquesta resolució. En democràcia no es poden utilitzar les institucions per desobeir un tribunal. I tampoc li faltaria raó si, tot i aquest precedent, digués ara que la sentència del Tribunal Suprem és errònia en el mateix sentit destacat per totes les veus crítiques que ja he esmentat, i que el Tribunal d’Estrasburg acostuma a tenir ben presents.

Efectivament, el Tribunal Europeu de Drets Humans pot mantenir les dues coses alhora. El gran avantatge del dret és que no es mou per paràmetres de bàndols polítics. El dret, com va dir un jurista romà –Ulpià– fa gairebé 2.000 anys, dona a cadascú allò que és seu; i jo hi afegeixo: amb independència del seu color ideològic. Això ofèn malauradament a molts, però és la realitat i és una bona realitat. Tant de bo fos així sempre.

Pel que fa al temps que trigarà, molts s’estan guiant pel que va trigar el Tribunal d’Estrasburg a resoldre un cas similar, també del 2019, que afectava Demirtas, un parlamentari turc: més d'un any. Però no hi ha res que impedeixi al Tribunal d’Estrasburg resoldre abans o després d’aquest paràmetre temporal.

Hi ha, però, un escull important. L’indult, com a decret del govern, és impugnable davant de la sala tercera del Tribunal Suprem, que no és la sala que va dictar la condemna. És altíssimament discutible que algú –i encara menys un partit polític– estigui legitimat per fer aquesta impugnació, sobretot per manca d’afectació personal. És encara més improbable que la sala tercera anul·li els indults, atès que només pot comprovar el compliment de les formalitats i que no són completament arbitraris, però no la seva oportunitat política. Com va dir Carlos Lesmes en una sentència de la mateixa sala el 2013, l’indult és un acte “libèrrim” del govern.

¿Mantindrà la sala tercera ara aquestes directrius? S’haurà de veure.

Jordi Nieva-Fenoll és catedràtic de dret processal a la Universitat de Barcelona

stats