Un recordatori: les línies vermelles tenen dues bandes

“Hi ha cent llocs per col·locar la càmera, però en realitat només n’hi ha un”. Això ens ho explicava Luis Aller, un gran professor de cinema, atribuint la cita a algun director que ara sóc incapaç de recordar. Només un enquadrament concret realment harmonitza amb la resta i respecta el propi codi del film. En periodisme no passa això. Hi ha cent llocs per col·locar el punt de vista i en realitat... hi ha cent llocs, cent interpretacions. Per exemple, titula El País en portada: “El bloc català de Podem impedirà el pacte amb el PSOE”. La notícia explica que En Comú no votarà cap acord que impliqui renunciar al referèndum. Però dos no es barallen si un no vol: hi ha la mateixa distància des de Podem fins a la retirada de la consulta que des del PSOE fins a la seva acceptació. El Correo situava la càmera al mateix lloc. Entrevistava el socialista Patxi López i titulava la portada amb la següent cita: “Si el dret a decidir és una línia vermella per a Podem, hi haurà noves eleccions”. Obvia que el dret a decidir també és una línia vermella per al PSOE, amb la diferència que ells són a l’altra banda, on no hi ha urnes.

Després hi ha enquadrament psicodèlics, dignes de Valerio Lazarov. “Mas se suma a un pacte amb Sánchez i Iglesias en el seu missatge institucional”, llegeixo a Libertad Digital. Considera que la seva apel·lació a “governs estables, dialogants i oberts al pacte, cada executiu des de la seva legitimitat democràtica” és una sol·licitud d’ingrés al pacte espanyol. L’article s’exclama: “No va dir res de l’encausament de Jordi Pujol”. Efectivament. I resulta tranquil·litzador, tenint en compte que el missatge es va enregistrar el dia abans, com saben prou bé els periodistes. La referència a un esdeveniment que encara no havia succeït hauria sigut francament inquietant.