Redefinint el deute autonòmic
Són moltes les diferències que hi ha entre la “crisi pandèmica” i la Gran Recessió que va colpejar les nostres economies en aquell llunyà 2009. De les polítiques d’austeritat i les retallades fins a les mesures per construir un “escut social”. I això s’ha vist reflectit també en els pressupostos autonòmics. La crisi de 2009 va suposar no només que el dèficit de les regions es disparés, sinó també que no trobessin resposta als mercats financers. La crisi de deute va fer que ningú volgués prestar a moltes comunitats autònomes, o que ho fessin a un tipus d’interès prohibitiu per cobrir el risc que assumien.
Aquesta dificultat d’accés als mercats privats va impulsar la creació de mecanismes extraordinaris de finançament per part de l’Estat. Per evitar una situació d’insolvència de moltes comunitats, el ministre Montoro va dissenyar diversos instruments de finançament, com el fons de liquiditat autonòmic (FLA) i el fons de facilitat financera (FFF). Es tractava de mecanismes de rescat per fer front a pagaments pendents amb els seus proveïdors, que obligaven les comunitats autònomes a seguir certes condicions per controlar les despeses financeres. Com a resultat d’aquests instruments l’Estat es va convertir en el principal creditor de les comunitats autònomes, i Espanya va ser el país de l'OCDE on el deute regional va augmentar més des de l’inici de la crisi financera.
El FLA i el FFF eren mecanismes temporals que s’han quedat i que, en el marc dels pactes i negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez, han cobrat més protagonisme que mai. Durant la pandèmia, els recursos i fons extraordinaris a les comunitats autònomes van anar avançant, amb el govern central actuant com a paraigua financer. Ara, però, les condicions canvien. S’acaben els programes de compra de deute per part del Banc Central Europeu, tornen les regles fiscals i tots aquells que paguem una hipoteca sabem com estan d’alts els tipus d’interès. Això fa que les comunitats hagin d’assumir costos financers molt alts, i si volguessin acudir als mercats financers privats segurament tindrien primes de risc impagables.
És en aquest context en què s’han de situar les negociacions de l'Estat amb Catalunya, i la condonació de part del FLA. Aquesta mesura, extensible a totes les comunitats autònomes de règim general, s’hauria d’ampliar a altres mecanismes de finançament com el FFF per evitar grans desequilibris entre regions. En la història financera de molts països hi ha moments en què la càrrega del deute és insostenible i s’han de trobar mesures per alleugerir-ho. És una mesura inevitable i necessària. Alhora, no exempta de problemes. El primer, el que els economistes anomenen risc moral. Hi ha fortes diferències entre les comunitats autònomes i els deutes assumits amb el govern central, entre les que ja han tornat deutes o les que van emetre deute als mercats financers privats. Saber que si l'Estat et presta diners potser no els hauràs de tornar, fa que es puguin generar accions indesitjables.
Alhora, pot ser que la condonació del 20% del FLA no sigui suficient perquè Catalunya pugui assumir un gran deute i tornar als mercats financers. L’argument que es dona des de la Generalitat és que aquest augment de l'endeutament es deu al fet d'estar més mal finançats. I, si bé és cert, aquesta no és la negociació que s’ha tingut ara sobre la taula. El sistema de finançament de les comunitats autònomes s’ha de reformar. És una discussió incòmoda, i en què el millor dels escenaris serà trobar ajustos que no satisfacin ningú del tot.
Encara tenim dues grans reformes pendents: el sistema de finançament de les comunitats autònomes i la coordinació de competències entre l’Estat i aquestes. Aquest tipus de solucions es donen sovint quan l’aritmètica electoral hi obliga, com és el cas ara mateix. Ja va passar als 90 amb els acords de CiU i diferents governs de l’Estat. Amb Felipe González es va pactar la cessió del 15% de l'IRPF, l’accés a fons europeus de cohesió i més autogovern. Després, amb Aznar, dins del Pacte del Majestic, la cessió de noves competències, l'ampliació de la recaptació de l'IRPF i nous impostos.
Potser, més enllà de la polèmica de la condonació de part del deute, era el moment de lluitar per un nou marc de relacions fiscal-financeres entre l'Estat i les comunitats, dins d’una reflexió més àmplia sobre la solidaritat interterritorial i l'equitat en el repartiment de recursos. No és un debat fàcil, ni tenim un context de consens, però els vents electorals pocs cops ens havien estat tan favorables.
