De la crònica de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Veu de Catalunya (7-V-1931). Aquest dilluns, 12 d’abril, ha fet 90 anys de les eleccions municipals que s’havien celebrat com un plebiscit implícit sobre la monarquia d’Alfons XIII. El triomf dels republicans en grans ciutats va forçar la renúncia i l’exili del rei, i va accelerar l’adveniment de la Segona República.
Amesura que anem avançant en aquest primer període republicà, que és la lluna de mel de la República, es va veient clar que el Govern provisional es proposa com a finalitat essencial això precisament: la provisionalitat. Ara bé: des de tots els punts de vista, això és de lloar. El Govern ha volgut fer front al problema més urgent d’Espanya, i a aquest objecte ha dictat les conegudes disposicions que reconeixen la unitat de Catalunya i la instrucció en llengua catalana a les escoles. Les altres coses les ha deixades a les Corts Constituents, que són les que diran, en darrer terme, les últimes paraules. Als ministeris, per tant, la preparació de l’obra legislativa que serà sotmesa a les Constituents forma, en aquest moment, la tasca essencial. Com que comença de baixar l’onada de les felicitacions i les abraçades, expansions naturals i lògiques a les primeres setmanes del règim, es pot dir que ha arribat l’hora de començar a treballar. La forma i el procediment de votar encara no estan definitivament resolts. [...] No hi ha sinó dues opinions plantejades al Consell de Ministres des del primer moment [...] D’aquestes dues, quina triomfarà? Nosaltres fem vots perquè sigui la més democràtica i la més moderna: circumscripcions i representació proporcional. Només a través d’un procediment semblant podrem saber exactament quina és la situació real de l’opinió del país. Per altra part, seria potser convenient que la reforma fos decretada com més aviat millor. Car s’ha de registrar la poca animació electoral que hom observa arreu d’Espanya, malgrat que falten poquíssimes setmanes per a les eleccions a les Constituents. Diversos republicans han observat, aquests dies, preocupats, el mal que seria per a la República, després de l’admirable impuls del 12 d’abril, que el país s’adormís altra vegada en l’atonia de què tan persistents proves donà en temps de la monarquia. El país té, ara, el que demanà el dia 12. ¿És possible que es pugui desinteressar del que tant i amb tanta unanimitat demanà? La República, en tant que forma de govern, no és ni millor ni pitjor que altres formes de govern. L’interessant seria que la República pogués arribar a ésser una estructura muntada sobre l’ànsia i l’interès general. Si fos una simple estructura, parencera per fora, buida per dins, ¿qui podria assegurar que l’essència política del país no seria com fins ara ha estat? [...] El més revolucionari que es pot fer a Espanya, a hores d’ara, és una reforma electoral moderna i vital. És natural, per tant, que la qüestió tingui un procés lent i pausat en les reunions del Govern provisional, que hom tracti de compaginar el realisme de la consolidació de la República amb les necessitats de la democràcia. De la reforma en pot dependre l’eficàcia i la qualitat de les Corts Constituents, és a dir, en pot dependre, literalment, l’esdevenidor immediat del país. Aquesta és la qüestió essencial del moment.
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
