Res és més seductor que la llei

Cada dia —literalment— apareix alguna notícia alarmant sobre el futur del català. Ja sigui a un nivell macro (estadístiques) o micro, és a dir, les petites humiliacions que els catalanoparlants hem de patir en la nostra vida diària, i que generen una sensació de vulnerabilitat davant d’un canvi que es preveu decisiu i inevitable. Davant d’aquest fet, les respostes són diverses. M’agradaria parlar de la realitat que no podem defugir, de tot allò que tenim per fer, i dels riscos que hauríem d’evitar.

Pel que fa a les realitats, la primera és inqüestionable: tenim la demografia en contra. La demografia no és ni una opinió ni una ideologia: són dades. Vivim a la zona pròspera del món, tenim un índex de natalitat molt baix i la immigració no només és inevitable, sinó que fins a cert punt és necessària. Els catalans d’origen no ens hem de culpar per no tenir més fills, ni hem de culpar els nouvinguts per voler una vida millor. Però és absurd negar el mal que aquest fenomen està fent al català.

I malgrat tot, és un gran miracle la pervivència –i la vitalitat– de la nostra llengua en un context com aquest. Som potser la comunitat lingüística sense estat propi més vital de tot Europa. La més creativa, la més conscient, la que ha incorporat més gent (dels catalanoparlants actuals, ¿sabeu quants són fills o nets d’immigrants?). No ho oblidem mai, tot això, perquè de vegades les actituds compensen les xifres.

Però és evident que s’està aguditzant un desequilibri. Si als primers anys del pujolisme ens preguntàvem com integrar els nouvinguts, ara també ens hem de preguntar com evitem l’arraconament cultural dels autòctons. En aquest sentit, amb el fracàs del Procés vam perdre una gran oportunitat. Amb un estat, o un grau més elevat de sobirania, podríem defensar millor el català. Mentre no tinguem una oportunitat similar, caldrà batallar en cada trinxera, cada dia, amb tots els ressorts de poder que tinguem a l’abast. Perquè això passi cal que els partits sobiranistes, per molt enfrontats que estiguin, subscriguin un pacte de ferro pel català. I cal també resistir-se a la temptació de ser pocs: amb un enemic com el que tenim, és obvi que sense el PSC tot serà més difícil.  

I tot això per fer què? Doncs per obtenir un nivell de protecció del català equiparable a la llengua d’un estat. Que sigui imprescindible per viure i treballar a Catalunya, que rebi un tracte preferent, que es discrimini en positiu la comunicació i la creació en català. Que els qui vulguin donar l’esquena a l’idioma ho tinguin realment difícil. Comprensió i empatia, com sempre. Però amb lleis al darrere: les lleis són grans seductores. La situació és prou greu per no limitar-se als verbs amables de la política (impulsar, donar suport, seduir) i per fer també allò que fan els estats: regular, imposar, garantir. Amb la mateixa naturalitat amb què ho fa qualsevol govern. Dins d’Espanya tot això costarà molt; per això alguns som independentistes. Però s’ha de treballar amb les eines que tinguem a cada moment.

Pel que fa als riscos: el més evident és evitar caure en la xenofòbia. Perquè racialitza un problema social i demogràfic, estimula l’odi i acostuma a culpar la baula feble. I al mateix temps, i igual d’important: no caricaturitzar, amb etiquetes falses, la simple defensa de la llengua. Un català que vol ser atès en català pel metge o el cambrer no és un supremacista; és un ciutadà exercint un dret. No ens podem deixar dir segons què, perquè som un país que ha assistit a una transformació poblacional enorme, radical, amb un nivell de tolerància molt alt i una conflictivitat relativament baixa. Això –a més de la llengua– també és Catalunya. I ho ha de seguir sent.