Aquest estiu hem tornat als 70
Potser el nom de Pau Porta Bussoms (1923-2009) no els sona de res. Però si tenen més de 40 anys, dic "Pablo Porta" i l'associo al periodista José María García, llavors és molt probable que els vinguin reminiscències de fa quasi mig segle. Porta, falangista convençut, va ser president de la Federació Espanyola de Futbol entre el 1975 i el 1984, fins que Felipe González el va defenestrar amb un decret ad hominem convenientment camuflat de decret normal i corrent. Així van acabar les picabaralles entre dirigent i periodista, sovint pujadíssimes de to i amb rèplica judicial. Les estridents homilies nocturnes de García van marcar l'estil agre, histèric i desproporcionadament agressiu que al cap d'uns anys recuperarien personatges com Federico Jiménez Losantos i altres. Tot això m'ha vingut al cap, òbviament, per l'afer Rubiales. En aquest cas, i per raons físiques evidents, no podem parlar literalment de caspa, però sí de caspa simbòlica. Val a dir que l'estil de Rubiales s'assembla més al d'un incontinent verbal com José María García que no pas al del murri Porta, que solia dosificar homeopàticament les seves declaracions. El que no podem oblidar –i aquests dies s'ha fet– és que estem parlant de futbol. El futbol és un noble esport, sí, però també és un inframon de bitllets en bosses d'escombraries, mariscades brutes amb final feliç, cotxes massa lluents i cunyats que subjecten la copa de cava aixecant el dit petit. M'agradaria pensar que les futbolistes –les veig molt més assenyades– no es deixaran arrossegar per aquesta inèrcia, que té un component ètic i un altre d'estètic.
També m'han fet retornar al 1978 polèmiques que mai no han estat del tot mortes i enterrades, però que al llarg de considerables períodes de temps es trobaven en una situació de coma polític induït. Em refereixo al fet de perdre mig minut de les nostres curtes vides discutint si el valencià té més a veure amb el català que amb el codi Morse. Tot plegat em fa retrocedir, més amargament que no pas melancòlicament, a l'Onze de Setembre de 1981, quan vaig començar l'antic COU. És quan li van posar la bomba a Joan Fuster a la seva casa de Sueca. Jo estudiava a l'institut de Fraga, a la Franja de Ponent, on, a diferència del que passa avui a casa nostra, al pati es parlava en català i a l'aula en castellà. Recordo això de Fuster perquè, de les escasses tres o quatre coses que sempre he tingut clares, la qüestió de la llengua n'és una, i a la ratlla dels seixanta anys no s'ha mogut. A les terres de Ponent ja s'havia patit un intent de segregació lingüística a través d'un opni (objecte polític no identificat) anomenat leridanismo, auspiciat per conspicus falangistes i intel·lectuals locals de pa sucat amb oli (ranci). Que a finals d'agost de l'any 2023 hagi d'escoltar analfabets funcionals que ara tenen un càrrec gràcies al fet que l'Onze de Setembre de 1981 van brindar amb una copa de sol y sombra de cantina de caserna militar per celebrar l'escarment a Fuster, em genera alguna cosa semblant a "unes ganes petites de plorar", per citar un vers del meu admirat Vicent Andrés Estellés.
Les notícies sobre la nova missió que provarà de localitzar el monstre del llac Ness, i que la televisió pública de Catalunya i altres mitjans han explicat profusament, també em porten a aquella època, quan –ja sé que sona estrany, però és rigorosament cert– el diari Abc tenia una secció específica sobre ovnis, tot i que el que s'observava llavors, en plena Transició, eren precisament opnis. El dia 6 de setembre de 1975, poc abans de la mort del general Franco, el programa de televisió Directísimo, dirigit per José María Íñigo, va superar els 20 milions d'espectadors durant l'aparició del prestidigitador israelià Uri Geller (Espanya només tenia llavors 35 milions d'habitants, i per això aquella audiència impressiona encara més). La imatge d'un paio doblegant culleres a causa, suposadament, dels seus poders paranormals en aquella Espanya de boines i someretes, tan ingènua i pedregosa, tan violenta i alhora tan dòcil, va constituir un fenomen insòlit. Que a finals d'agost de l'any 2023 retorni com retorna l'allioli, amb aquesta història putrefacta del llac Ness, em sembla alarmant.
Posats a completar aquest viatge en el temps, he trucat a la meva mare a la Granja d'Escarp per veure si conservava un exemplar de la revista Lib d'aquella època on hi havia un pòster de Nadiuska. Tot i haver passat 45 anys, ha fet veure que no sabia on les amagava, suposo que per decòrum (paraula entranyable en vies d'extinció).
