De retorn a l’autonomisme sociològic

Els 50 anys de la mort del dictador han portat al primer pla el record de les lluites antifranquistes més directes, amb els seus herois i víctimes. De manera que a les noves generacions –i als desmemoriats– els pot haver quedat la impressió que la majoria de la societat catalana –i espanyola– era antifranquista. I no és veritat. El que va ser majoritari va ser allò que se’n deia “franquisme sociològic”. És el que va permetre que el dictador seguís matant, amb cinc execucions dos mesos abans de morir-se al llit. És el que va tolerar dòcilment el restabliment d’una monarquia històricament corrupta, i a qui fa cinquanta anys que se li doblega l’esquena i se li fan genuflexions. I també va ser el suport popular el que va fer possible el que alguns encara lloen com a modèlic: una Transició sense ruptura amb el règim anterior que ha permès venerar franquistes conspicus –Adolfo Suárez allà, Juan Antonio Samaranch aquí–, sense que mai ningú no hagi hagut de passar pels tribunals.

La resistència antifranquista va anar molt més enllà dels herois i víctimes que han tingut el suport públic de les organitzacions que n’han fet memòria. Perquè... ¿que no era lluita antifranquista l’aparició de les revistes infantils Cavall Fort o Tretzevents? ¿I que no ho era el que van fer tants ciutadans en l’anonimat, inclosos mossens com el de la darrera novel·la de Núria Cadenes, Qui salva una vida? Però sigui per por, sigui per resignació, va ser el franquisme social majoritari qui va aguantar el dictador fins a la mort. I en no haver hagut de passar comptes, va restar un franquisme social i un franquisme institucional letàrgic, tant al carrer com a les estructures de l’Estat: poc o molt somort a un cert periodisme, a les estructures judicials i també a molts nivells de l’alt funcionariat. Quan han tocat a sometent, però, ha reviscolat: s’ha vist les orelles i compleix els seus vells compromisos amb el projecte nacional de la dictadura.

A part de no oblidar-ho mai, crec que podem aprendre de tot plegat una lliçó per al nostre post procés independentista. Com vaig escriure a El camí de la independència (2010), el procés ens desvetllava d’aquella son postfranquista que havia fet creure a molts catalans que no hi havia altre camí que el de l’autonomisme constitucional. Permetia abandonar el “Ja m’agradaria, però no és possible” de quan es parlava d’independència. Una tenalla mental, no cal dir-ho, estesa per la majoria de partits catalanistes i nacionalistes i pels seus líders, que no volien riscos. Durant una dotzena d’anys, però, fins i tot els qui mai no havien pensat en la independència la van veure possible. Si voleu, s’estenia un cert “independentisme sociològic”, sense grans solideses teòriques però emocionalment desvetllat.

Tanmateix, la derrota del Procés ja no és tant la victòria de la repressió policial, judicial i política com sobretot la capacitat de retornar els catalans a la cleda de l’autonomisme social, “sociològic”, si voleu. És a dir, de tornar al “Ja m’agradaria, però no és possible”, ara amb l’afegit de “...tal com s’ha vist”. I d’amagar-se en la indiferència, fent-se el despistat. Per molt que es digui, amb bona intenció, que cap independentista no ha deixat de ser-ho, sí que cal dir que el país és ple de vells independentistes reinstal·lats en l’actual autonomisme sociològic. De manera que, si alguna habilitat cal reconèixer al president Salvador Illa, no és que sigui, com li agrada dir, un bon gestor del país –això encara s’ha de veure–, sinó que és el gran domador de les aspiracions sobiranistes, que ha aconseguit que una majoria de catalans es vagi acomodant resignadament –i uns quants, amb un indissimulat entusiasme– a la naturalesa colonial de l’autonomisme.

Com passava amb el franquisme, la qüestió és que de les formes de conformitat o aquiescència política de les majories socials no cal esperar-ne una adhesió explícita, fonamentada i conscient. El franquisme sociològic no estava fet necessàriament de franquistes. Ni la independència s’hauria pogut consolidar sense un sòlid independentisme sociològic de perfil baix. Tampoc a l’autonomisme sociològic no li calen autonomistes de cor. N’hi ha prou que hom s’hi resigni i que arronsi les espatlles tot dient: “És el que hi ha”. És la força que té l'statu quo: la part guanyadora pot simular que és “tothom”, i la vençuda apareix com a excèntrica, conflictiva i irritant. 

Sabem que la boira espessa de la submissió, de la docilitat i de la renúncia sempre és la més difícil d’escampar i vèncer. Tanmateix, n’hi ha que tenim present Joan Fuster: “No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant”.