El retorn d’una vella, coneguda olor
És inquietant el clima d’opinió resignat que es va creant al voltant del marc repressiu que s’aplica no tan sols a l’independentisme, sinó al conjunt de la nació. Com també ho és l’acceptació passiva de la depredació fiscal, de la mal dissimulada voluntat de genocidi lingüístic i, en definitiva, de la reducció de l’autonomia política en una mera delegació regional del poder central. Dit d’una altra manera, alarma que es vagi diluint la consciència nacional i, per tant, la futura possibilitat de reclamar, assolir i exercir la sobirania política necessària per tenir el país radicalment democràtic, pròsper i just que podríem ser i que molts voldríem i havíem imaginat.
El cas és que hem entrat en un procés, però ara de normalització del marc de dependència espanyola, de trets clarament colonials. Un procés de blanqueig de l’abús judicial, d’engany sobre l’abandonament de les infraestructures necessàries per a la nostra supervivència econòmica i de minimització i menysteniment de la gravetat de les vulneracions de drets polítics elementals: l’espionatge, la falsificació de proves judicials, les investigacions prospectives... Estic parlant d’un clima d’opinió on s’imposen i triomfen els relats del “no hi ha cap alternativa a l’statu quo”, del “cal tornar a la normalitat”, del “ja s’ha acabat aquella bogeria”, de “l’independentisme ha fet molt mal a l’economia i la convivència” o del “s’ha de respectar la llei, no es pot desobeir i, a més, ja estaven avisats”.
El que més escamna d’aquest clima d’opinió, fabricat amb molta intel·ligència i difós amb tenacitat i suports fins fa quatre dies impensables, és fins a quin punt s’assembla a l’ambient de tolerància generalitzat amb el règim franquista que vam conèixer els qui ja tenim una certa edat. Òbviament, no estic comparant el règim franquista amb l’actual. El que estic comparant és l’estat d’indiferència i acomodació que llavors adoptava la majoria de la ciutadania, i que ara també s’escampa entre nosaltres. Amb una gran diferència i no pas a favor, esclar: als anys setanta, només calia esperar que Franco es morís. I ara no hi ha cap fet disruptiu en perspectiva que anunciï el final biològic de la causa de la resignació.
La normalització de l’estat de coses actual és resultat de la interiorització d’una por que els tribunals no paren d’alimentar. També del descrèdit del procés independentista, bé sigui per la via d’injuriar els líders –“No hi ha exiliats, hi ha fugats de la justícia”–, d’escarnir-ne els seguidors –“Vau ser una colla de babaus que us vau deixar enganyar”– o de criminalitzar l’activisme, com els CDR ara a judici acusats de terrorisme. Falta poc per premiar amb el proper govern els còmplices de la suspensió de les nostres institucions democràtiques, els avaladors de la repressió o els qui neguen la persecució de l’independentisme democràtic.
Potser sí que es tracta d’alguna cosa que va més enllà de les nostres circumstàncies particulars i que reflecteix una nova component generacional. Joseph d’Anvers, músic i escriptor francès, afirmava en una entrevista recent a Marianne que la seva generació era la primera que pensava que no valia la pena combatre el sistema. Potser el procés independentista va ser la darrera expressió d’una generació anterior –la que més es mobilitzava, per cert– que sí que pensàvem que era possible combatre un sistema que ens volia aniquilar nacionalment.
És per tot això que per a aquest article he recorregut al títol de la reconeguda obra de teatre de Josep Maria Benet i Jornet, estrenada el 1964, i que reflectia aquell ambient de misèria i manca d’expectatives dels pitjors anys del franquisme. I, tot i les diferències, em neguiteja l’aire que actualment es respira, ara en relació amb aquell autonomisme que pensàvem superat. És l’aire d’una vella, coneguda olor.
