Retrobaments

Jordi Cuixart, lliure de vincles partidistes, es pot permetre ser espontani. A la presa de possessió d’Aragonès es va abraçar amb Iceta, un momentum que ha provocat la indignació de determinats sectors, feliçment minoritaris, de l’independentisme. La deshumanització de l’adversari forma part de l’espiral de la confrontació que avui habita la política catalana i espanyola. I una abraçada és un gest de reconeixement entre humans que per a alguns es fa insuportable. Incapaços d’entendre que era Cuixart qui atrapava Iceta i li recordava la importància del retrobament.

A El hormiguero, Felipe González va parlar sobre els indults. I va dir que “en aquestes condicions” ell “no els faria”. I aquesta és la frase amb què s’ha quedat tothom, perquè anava bé a tots els que, d’un cantó i l’altre, busquen que la tensió escali, mentre Vox i el PP preparen un nou Colón. Però González també va dir que “s’havia d’haver fet política abans d’arribar als jutges” i que “aquesta politització de la justícia és un desastre”. Una evidència que no interessa que sigui reconeguda ni als que van subrogar el Procés a la justícia, el govern Rajoy, el PP, amb la complicitat dels socialistes i de Ciutadans, ni als partidaris de la via unilateral que encara queden.

Per què poso de costat aquestes dues anècdotes? Perquè de manera molt distinta i des de posicions oposades ens venen a dir una cosa elemental: que no hi ha altre camí que el de la política. Perquè sigui així cal recosir. Per on començar? Cuixart ens ho ensenya ben clar: recuperant les relacions personals, buscant retrobaments. Felipe González, en canvi, no surt del mainstream hispànic: descriu bé la causa del bloqueig, però no fa res per reobrir la via política. Al contrari: la tanca en dir que l’indult, ara no.

L’independentisme va assolir el seu punt àlgid l’octubre de 2017. Va voler anar més enllà del que les seves forces podien, la repressió es va apoderar de la situació, hem entrat en una llarga ressaca que ha deixat el país ben debilitat. No hi ha sortida que no sigui política. I passa pel reconeixement mutu: l’indult i l’abraçada de Cuixart. I que cada part jugui les seves cartes amb responsabilitat.

Josep Ramoneda és filòsof.