La revolta dels somriures / Els arguments dels enfadats
La revolta dels somriures
La d’aquest divendres no serà l’última. N’hem fet moltes, i de sonades, però encara ens en queden algunes per fer. Vindran, en els propers anys, més Diades per manifestar-nos, perquè al procés li queden per arrencar massa fulls de calendari. Sense cap ganes de tirar aigua al vi, i menys en una data com la d'aquest divendres, m’ensumo que la independència no arribarà el 28-S, ni d’aquí un any i mig, per més que un full de ruta escrit amb traç electoralista ens posi el caramel a la boca. N’hi ha molts que tenim pressa, i moltes ganes, però cal tocar de peus a terra i saber que la desconnexió serà difícil i més lenta del que voldríem, fins i tot en el cas —gens improbable— que una majoria folgada ens avalés al Parlament a partir de finals de mes. No confonguem el desig amb la realitat. Mentrestant, aquest divendres tornarem a ensenyar al món que el nostre cursor apunta cap a un objectiu indefugible. I que ens hi atansem amb il·lusió, amb un somriure, sense defalliment i contra ningú. Amb voluntat de ser. I de reivindicar el nostre dret de decidir, amb llibertat, sense amenaces de tancs i exèrcits. Sense anar, tampoc, a remolc d’un líder polític que ens volen fer creure que ens ha programat el cervell per amagar les vergonyes o els delictes del partit. Divendres tornarem a demostrar, per quart any consecutiu i d’una manera incontestable, que la ciutadania va per davant de la política i dels candidats. Potser hi haurà menys gent que a la Via Catalana o a la V de l’any passat i ho aprofitaran per dir que el suflé ja va de baixada. Cap desànim. Aquest duvendres, a les 17.14, quan al tram 68 l’enxaneta dels Gausacs de Sant Cugat faci l’aleta del seu castell de set, l’Elda Romeva, l’enxaneta de nou anys, serà més protagonista que el seu pare. Ja fa temps que és el país que fa pinya i que empeny amunt. Esclar que hi ha el risc de fer llenya, però val molt la pena intentar-ho.
Els arguments dels enfadats
Escolto una entrevista a l’actor Pep Cruz a Catalunya Ràdio. Explica com el va reclutar en Flotats per fer de pastisser dels poetes en un Cyrano gloriós i recorda el monòleg d’Infantillatges. Els qui fa trenta anys el vam veure al Teatre Poliorama no hem oblidat aquell nen que, amb bigoti, tirants i granota, deixava anar unes veritats que, de tan punxegudes, sacsejaven els grans. De cop i volta, a l’actor li van preguntar per les eleccions del 27-S. Com a resposta, i talment com si encara fos aquell marrec ingenu que t’obria els ulls amb una obvietat, va fer aquesta reflexió. “Veig que la gent que està en contra dels Junts pel Sí estan tots enfadats”. I ho va dir d’aquella manera d’en Pep Cruz, com qui no diu res, amb la veu greu i les vocals gironines. I té raó. Ho veia a cada Telenotícies i no m’adonava que, més enllà de les paraules, els traïa la comunicació no verbal. Els delaten els gestos i les faccions. Per ells faran, amb els fronts arrugats i les paraules eixutes. Penseu en les intervencions d’Albiol, de Rabell, d’Espadaler o d’Arrimadas. Tots repeteixen aquest patró. L’Iceta potser no tant. La intel·ligència —o potser tantes sessions de Sí, ministre viscudes en primera persona— el fa tirar d’ironia. Si els candidats catalans que, en diferents graus, els fa gratera la independència no poden dissimular el seu enuig, imagineu-vos els rostres que veiem a Madrid. Rajoy i el seu entorn han anat derivant del passotisme fatxenda —dit aquí sense segones— al neguit obsessiu del violinista del Titanic. Les cases d’apostes podrien proposar-ne sobre qui està més tens. Margallo o Morenés? Fernández Díaz o Sáenz de Santamaría? Tampoc se n’escapa Pablo Iglesias, o Pedro Sánchez, o, no cal ni dir-ho, un Felipe González envestit pel toro de la seva pròpia mentida. Com us agrada més que us sedueixin, a somriures o a lladrucs?
