La revolta de les dones

FINA RUBIO
FINA RUBIO

Any rere any, des de fa dècades, milers de dones sortim al carrer vindicant, exigint, canvis socials per erradicar les desigualtats i les múltiples violències de gènere que, ancorades fermament en les estructures socials, no ens permeten vides plenament habitables. I malgrat la persistència tenaç de les mobilitzacions, que van molt més enllà d’un dia a l’any, encara ens sobren raons per sortir al carrer i dir que ja n’hi ha prou.

Ja n’hi ha prou de violències masclistes. De micromasclismes quotidians, d’assetjament, abusos, violacions i assassinats que ens deixen xifres esfereïdores sense que aquesta plaga de violència masclista tingui respostes d’estat. De manades que es consideren amb dret sobre els nostres cossos i impunitat per abusar-ne. De (in)justícia patriarcal capaç de reduir la pena perquè l’abús s’havia comès mentre la neta estava adormida.

Ja n’hi ha prou d’assumir en exclusiva el rol de cuidadores, la responsabilitat de la cura i la socialització de les persones, petites, grans, dependents... Hi dediquem molt més temps que els homes, i aboquem, també, molta més energia emocional a una tasca que és imprescindible per al sosteniment de la vida i la societat, però que malgrat ser-ho no està ni reconeguda ni valorada i, per tant, no té espai en l’organització social. En l’intent de fer compatibles les tasques de cura amb la resta d’espais i temps socials, les dones fem jocs malabars, ho donem tot, també la salut, però tot i així les dificultats continuen i les tensions són permanents.

Ja n’hi ha prou de precarietat i de pobresa que s’acarnissa amb les dones, especialment amb alguns col·lectius, com les famílies monoparentals i les dones migrades. Una situació sostinguda per la presència majoritària en feines precàries i feminitzades fora del mercat formal (cuidadores, neteja de les llars...) i per les elevades taxes de temporalitat i parcialitat que suporten les dones treballadores i que són factors clau que expliquen el seu empobriment. Ja n’hi ha prou de bretxa salarial, d’haver de treballar més per menys salari: una dona ha de treballar 80 dies més a l’any per guanyar el mateix que un home. A Catalunya la bretxa salarial anual és del 24%, i del 15,3% per salari/hora. I aquesta bretxa, tot i que amb algunes diferències significatives, es manté en tots els trams d’edat i en tots els nivells de formació. La bretxa s’eixampla travessada per altres desigualtats com l’edat: les dones més grans de 55 anys pateixen bretxes del 32%; en les pensions de jubilació, la bretxa se situa prop del 38%.

Ja n’hi ha prou de bretxa professional, d’aquest cúmul d’obstacles, de barreres visibles i invisibles que impedeixen la participació en els llocs de poder en condicions d’igualtat, alhora que suposa un desaprofitament absurd i malbaratador del talent de les dones. La dificultat per accedir a llocs de responsabilitat en empreses i institucions, el sostre de vidre, és una altra de les lloses aclaparadores que menysté i discrimina les dones. L’any 2017 la presència de dones en els consells de l’Íbex-35 era del voltant del 20%. Tampoc les entitats públiques tenen presència equilibrada en els càrrecs directius, prevista a la llei d’igualtat.

I no, Sra. María Jesús Botella, això no s’explica ni es justifica per la manca de preparació de les dones, perquè segons l’estudi de Fedea (Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada) tenen més formació i nivell educatiu que els seus companys: un 43% de les dones que són al mercat laboral tenen estudis universitaris, davant d’un 36% dels homes.

Nosaltres, a diferència del president de l’estat espanyol, sí que en volem parlar, i en volem parlar ara i avui. Perquè ni podem ni volem esperar els 170 anys que el Fòrum Econòmic Mundial calcula necessaris per tancar la bretxa salarial global. No som meres espectadores a l’espera que algú modifiqui les condicions de la nostra existència. Tampoc ens refiem gens que això passi de manera natural.

Lluny de qualsevol victimisme, som supervivents; som agents de les nostres vides i hem decidit agafar les regnes i governar-les d’acord amb les nostres necessitats i interessos. I des d’aquí, des d’aquest punt de partida, volem transformar la societat.

Perquè volem poder viure en un país que posi en el centre les necessitats de les persones, que reconegui el valor del treball de cura, que el redistribueixi entre homes i dones de manera equitativa, i en el qual es reorganitzin els temps socials perquè aquestes tasques tinguin cabuda, sense tensions per a les dones. Perquè volem decidir sobre els nostres cossos i la nostra vida, volem viure vides lliures de violències.

Per tot això, enguany el 8 de març farem vaga. Perquè n’estem fartes, perquè estem indignades, perquè ens volem vives, lliures i sense por. Perquè ens hi va -a totes i també a tots- la supervivència i la possibilitat de viure vides dignes.

Més continguts de