04/12/2015

La revolució de l’eficiència

5 min
La revolució de l’eficiència

El litoral mediterrani, i en especial Catalunya, és un entorn de risc davant del canvi climàtic. L’altíssima densitat de població i d’activitat econòmica lligada a la franja costanera, la fragilitat de la nostra diversitat paisatgística, la limitació de recursos hídrics o el creixent risc d’incendis forestals són amenaces reals. Ningú discuteix ja sobre l’evidència del canvi climàtic, la clara causalitat humana i la responsabilitat comuna, però alhora diferenciada, per fer-hi front.

Un augment de 4 o 5 ºC de la temperatura mitjana del planeta com el que s’assoliria amb la dinàmica actual tindria conseqüències catastròfiques a casa nostra. Un augment de només 2 ºC en l’horitzó 2100, que és l’objectiu que es marca a la Cimera de París, comportarà igualment canvis profundíssims en el nostre territori: l’increment de la temperatura afecta negativament la qualitat de productes com el vi, la reducció de la innivació pot posar en risc el model econòmic de les comarques de muntanya, els canvis en els ecosistemes i els paisatges i l’augment del nivell del mar poden afectar el nostre model turístic, per citar només alguns exemples ben tangibles.

Aquests dies a París constato que Catalunya és a ulls del món un territori pioner en l’adopció d’objectius voluntaris i polítiques responsables, des que la Generalitat va crear el departament de Medi Ambient l’any 1991 i, posteriorment, l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic l’any 2006. Però no n’hi ha prou i volem més poder de decisió i més influència. En l’actual escenari, cal desenvolupar acords internacionals que reconeguin les regions com a nous actors estratègics en aquest desafiament mundial. No hi haurà resultats globals sense estratègies regionals i locals. Tenim molt a dir i a fer, però, en el cas català, poc suport estatal. Quina sana enveja sentia aquesta setmana escoltant el ministre quebequès David Heurtel quan explicava les seves competències en el mercat d’emissions i energia, i el suport que obtenen del Canadà per desplegar-les. Ben igual que a Catalunya...

L’estat espanyol no s’ho pren seriosament i la seva política erràtica i centralista és un obstacle per a Catalunya, també en matèria de canvi climàtic. El paper del govern espanyol s’ha caracteritzat fins ara pel seu desinterès amb una economia baixa en carboni, el desordre en relació a les primes de les renovables i una actitud passiva en no transposar la directiva europea relativa a l’eficiència energètica. Fins i tot, ara en campanya, el president Rajoy gosa anunciar que faran una llei estatal del canvi climàtic, que a Catalunya acabem de validar després de quatre anys de treball. Catalunya al capdavant i Espanya a remolc, i sovint en direcció contrària.

Som a París amb els deures fets, amb un nivell actual d’emissions de gasos d’efecte hivernacle idèntic al de l’any 1992, i amb una reducció del 30% des de l’any 2005, quan vam generar els màxims històrics. S’ha fet un gran esforç per afavorir una mobilitat menys contaminant, sector responsable del 27% de les emissions de CO 2, però també en el camp del processament de l’energia, la indústria o la gestió dels residus.

Aquesta és la fotografia del present, però volem ser partícips del futur anticipant-nos als acords que presumiblement es tancaran a París. Catalunya s’ha marcat com a objectius reduir un 25% les emissions de gasos d’efecte hivernacle l’any 2020, incrementar un 27% l’ús d’energies renovables l’any 2030 i un 27% l’estalvi energètic el mateix any. Però no podem pensar que la solució rau només en les mesures de mitigació. L’adaptació als impactes del canvi climàtic no només és possible, sinó que és una oportunitat. Aquí és on Catalunya torna a ser pionera. Som impulsors de la gran aliança amb estats i regions com Califòrnia, Roine-Alps, la Colúmbia Britànica, Austràlia del Sud, Baden-Württemberg i fins a 57 territoris més d’arreu del món per compartir estratègies d’adaptació. El projecte pilot europeu que estem desenvolupant a les conques del Segre, el Ter i la Muga ens ha de facilitar respostes per adaptar la nostra forma de vida a la nova realitat climàtica.

Per això també el Govern encarregarà a l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic la redacció d’una estratègia catalana d’adaptació, que ha d’implicar tots els departaments, amb l’objectiu de trobar mecanismes imaginatius i eficients amb el convenciment que l’adaptació no només és possible, sinó que és una oportunitat de dinamització i modernització del país.

És una realitat que la necessitat d’afrontar el canvi climàtic ens interpel·la sobre el nostre model de progrés. No pot ser a l’antiga, basat només en el creixement, ni tampoc fent del decreixement un paradigma indiscutible. Nego aquesta falsa dicotomia i opto per un creixement sostenible que vinculi nítidament agenda social i ambiental i aposti per una economia verda. Malgrat l’evidència que la confiança cega en la tecnologia ens ha conduït a la situació actual, l’èxit no dependrà, en contra del que afirmen les teories decreixentistes més radicals, de la nostra capacitat de viure fent un ús de menys tecnologia o d’una tecnologia més light. Tot el contrari, la nostra possibilitat de construir un futur de progrés passa per emprar totes les tecnologies al nostre abast, a gran escala però de manera sostenible i aprenent dels errors del passat. Un compromís col·lectiu que ens porti a créixer diferent i millor. La revolució de l’eficiència.

stats