25/03/2021

La Ricarda, finalment / Els retrets, aparcats

3 min
Perspectiva de la Ricarda, la casa que va dissenyar Antonio Bonet per encàrrec de la família Gomis Bertrand al Prat de Llobregat.

La Ricarda, finalment

Quan podíem volar, demanava finestreta. Especialment si l’avió sortia des de Barcelona i s’havia d’enlairar amb el morro cap al sud. Poc abans d’entrar al mar, més enllà de l’antic golf del Prat convertit ara en una selva de pins, hi apareixia una casa isolada, enigmàtica, amb molta personalitat. Si fóssim a Califòrnia, hi viuria una estrella amb alguns Oscar a la llar de foc. Si fóssim a Chicago, hi hauria cua per retratar-se amb una obra de Mies van der Rohe. Però som aquí, en territori de Gaudí, al país que sembla que només n’hi hagi un de cada, i tot el que no sigui això... Més o menys al moment que el pilot encongia les rodes, just a sota els peus, contemplava aquesta casa austera, singularíssima, que em cridava l’atenció. Era una casalot d’una sola planta, amb diversos pavellons rectangulars encaixats com una partida de dòmino que, a vol d’ocell, feien bo de mirar. Les línies rectíssimes combinaven amb un sostre ondulant, de gres, que segons com espetegava el sol agafava un aire de serp adormida. Era –després me’n vaig informar– la Ricarda, que rep el nom de l’estany que té a tocar. La Casa Gomis és la joia del racionalisme arquitectònic, dissenyada per Antonio Bonet per encàrrec de la família Gomis Bertrand. Quan es pugui viatjar, tornaré a contemplar fugaçment la Ricarda i imaginaré –ara que en sé la història– les reunions que l’avantguarda artística hi celebrava per l’empenta de l’amo-mecenes. Aquell edifici únic es va convertir, tot d’una, en refugi de l’experimentació artística del final del franquisme. La bellesa absoluta, doncs, en la pell i en les entranyes.

Aquesta setmana, el govern en funcions ha fet un últim servei al país. El departament de Cultura ha declarat la Ricarda Bé Cultural d’Interès Nacional. La casa Gomis és allà des de 1963 i, fins avui, no s’ha reconegut com es mereixia l’obra magna d’Antonio Bonet. No hi havia pressa. Ja se sap, els tràmits de Palau... van a pas de gripau.

Diverses persones sota el balcó del Palau de la Generalitat.

Els retrets, aparcats

“Volem un bon acord, no un acord amb presses”, va dir-nos ahir Marta Rovira a través de Catalunya Ràdio. A l’hora de posar el punt final a aquest article, encara no se sap del cert si demà Pere Aragonès podrà ser investit, a la primera, com a president de la Generalitat. Si no és demà, diuen que serà dimarts. Després de catorze mesos de govern en temps afegit, ara no vindrà de tres dies. Però tampoc podem anar gaire més enllà, perquè el país està en emergència social. El que convé és que en surti un executiu amb cara i ulls, que no ens avergonyeixi, que no s’equivoqui en les prioritats, que tingui mirada llarga i que estigui a l’altura del que requereix la devastació històrica. L’important no és quan tindrem govern, sinó qui en formarà part i per fer què. I saber, també, que les decisions es prendran des de la plaça de Sant Jaume, sense haver de recórrer a la pantalla de gran germà que hi ha instal·lada a la Casa dels Canonges. Les negociacions per confegir un altre govern de coalició entre ERC i Junts fa dies que duren. La recepta de Rovira és bona: lideratge compartit, abandonar els retrets i refer la confiança mútua. Certament, el vodevil de plats de nata a la cara i ganivet a l’esquena de la darrera legislatura ens l’han d’estalviar. Ara ja no s’entendria. Ara, ja, no els ho permetríem. Al carrer, la cua de la fam cada dia és més llarga. Tenim persianes de botigues que ja no s’aixecaran mai més. Tenim un país per vacunar i un sistema sanitari per refer després d’un any a l’avantguarda d’aquesta guerra. Tenim la moral per terra, la Catalunya buida i els turistes a casa seva. Els joves accedeixen a feines si són precàries i, a tot estirar, el migradíssim sou els arriba per pagar un habitatge de lloguer compartit, com si encara fossin estudiants. És el temps de rescatar persones. El nou govern tindrà quatre anys per donar-los solucions però, a partir d’ara, a Palau han de prendre decisions ràpides i efectives. Tenim pressa.

Xavier Bosch és periodista i escriptor.