25/10/2022

Rishi Sunak marca la fi del 'brexitisme'

5 min
Rishi Sunak, nou primer ministre britànic, al centre de Londres el 24 d'octubre.

La caòtica aparició de Rishi Sunak com a nou primer ministre britànic no marca la fi del Brexit, sinó la del brexitisme: la ideologia que expressa els deliris sobre un Regne Unit sempre capaç d’actuar en solitari, una ideologia que ha culminat amb la insuperable farsa de l’efímer govern de Liz Truss.

El pla econòmic de Truss portava la lògica del brexitisme a un extrem absurd, amb els previsibles resultats. Durant aquests últims vuit anys de govern del Partit Conservador, la Gran Bretanya ha passat de l’euroescepticisme pragmàtic de David Cameron i el Brexit suau proposat per Theresa May al Brexit dur de Boris Johnson i després al Brexit fantasiós de Truss. La revolució del Brexit ha seguit la coneguda pauta de totes les revolucions, amb l’excepció que si tradicionalment la “revolució que devora els seus fills” ha consistit en una radicalització cap a l’esquerra (dels girondins als jacobins a la Revolució Francesa, i dels menxevics als bolxevics a la Revolució Russa), aquí la radicalització ha sigut cap a la dreta.

“Vam presentar un projecte per a una economia amb impostos baixos i elevat creixement que havia d’aprofitar les llibertats del Brexit”, va dir Truss en el seu discurs de dimissió. Aquest projecte era una quimera: abaixem impostos, cremem tota normativa comunitària, incentivem els rics i, d’una manera o altra, per miracle, la Gran Bretanya recuperarà el gloriós dinamisme del segle XIX. La resta del món s’ho ha de creure perquè nosaltres ens ho creiem. Un trajecte que va començar amb l’eslògan “recuperem el control” ha acabat amb la pèrdua de control més espectacular mai vista.

La realitat s’ha imposat als brexitistes i la realitat es comença a imposar entre l’opinió pública britànica. Si demà hi hagués eleccions i els ciutadans votessin el que ara diuen als enquestadors, els conservadors serien pràcticament esborrats del mapa. I una cosa encara més reveladora: la fe residual en el Brexit entre els que el van votar, que s’ha mantingut durant molts anys, sembla flaquejar. En una recent enquesta de YouGov, només el 34% dels enquestats diuen que la Gran Bretanya va fer ben fet quan va deixar la UE, mentre que el 54% afirmen que va ser un error.

No cal dir que no totes les calamitats econòmiques del Regne Unit es deuen al Brexit. Ja abans del referèndum del 2016 el país tenia un problema crònic de productivitat, una dependència excessiva del sector financer i un gran dèficit en matèria de formació i competències. Però com més s’esvaeix l’efecte de la pandèmia del covid, amb més claredat veiem les repercussions del Brexit. En molts indicadors, com ara la inversió empresarial i la recuperació comercial després de la pandèmia, l’economia del Regne Unit és la que ha funcionat pitjor de tot el G-7. El nombre de petites empreses amb relacions comercials a l’altra banda del canal de la Mànega ha baixat aproximadament un terç. Segons les projeccions oficials, el país perdrà al voltant del 4% de PIB a conseqüència del Brexit. Les agències de qualificació Moody’s i S&P han rebaixat la qualificació de la solvència econòmica del Regne Unit, que ha deixat de ser “estable” per passar a “negativa”. Sí, és el Brexit, estúpid.

Sunak és qualsevol cosa menys un europeu convençut. L’eix del seu món és Silicon Valley - Londres - Bombai, no Londres-París-Berlín. El 2016 era un brexiter acèrrim. Però si mai ha compartit alguns dels deliris del brexitisme, a aquestes altures segurament ja els ha deixat de banda. Com va demostrar aquest estiu en la competició amb Truss pel lideratge del Partit Conservador, és realista i dona prioritat a unes finances públiques sòlides i a la credibilitat del mercat, com Margaret Thatcher. I el realisme exigeix que, en unes circumstàncies econòmiques extraordinàriament difícils, s'abaixin les barreres per fer negocis amb el mercat únic més gran que tenim (la UE), no que se n’aixequin més.

Rishi Sunak és aplaudit a la seva arribada a la seu del Partit Conservador britànic, el 24 d'octubre.

Hi haurà dues proves immediates. Una d’elles és prou coneguda: el protocol d’Irlanda del Nord. No és només un tema difícil en si mateix, sinó que el punt mort en què es troba també està bloquejant els avenços en altres fronts, com ara la reincorporació del Regne Unit al programa Horizon per a la cooperació científica. La segona prova ha cridat molt menys l’atenció. El govern de May va mantenir tota la normativa de la UE dintre de la legislació britànica, tret que determinades regulacions fossin substituïdes explícitament per noves normes nacionals. Seguint les fantasies de Truss, s’ha presentat un projecte de llei que cremarà en una foguera totes les normes d’origen comunitari abans de finals del 2023. Els departaments ministerials han de defensar clarament el manteniment de cadascuna de les més de 2.400 normes o substituir-les una per una per noves normes nacionals. Si Sunak es pren seriosament la necessitat de concentrar-se en el que és de debò important per a l’economia britànica, llençarà aquest projecte de llei, que és una bogeria, i tornarà a començar.

Per molt competent i realista que sigui Sunak en matèria econòmica, governarà amb un partit crònicament dividit. Els ideòlegs del brexitisme encara tenen molta força. Segurament n'haurà d’incloure uns quants al govern en nom de la unitat del partit. Si la democràcia britànica funcionés com la major part de les grans democràcies occidentals, es convocarien ara eleccions generals o es presentaria una “moció de censura constructiva” que permetria a altres partits accedir al poder. Però no funciona així. Els tories encara tenen una àmplia majoria al Parlament. Com que, segons les actuals enquestes, la majoria de diputats conservadors perdrien l’escó en unes eleccions, és poc probable que es disparin un tret al peu. De tota manera, hi ha tanta ràbia i discòrdia dintre del grup parlamentari, i és tan greu la crisi econòmica, que el Regne Unit encara es podria veure obligat a convocar eleccions abans del 2024.

Es facin quan es facin aquestes eleccions, és gairebé segur que l'electorat britànic, com és tradicional, “fotrà fora aquests malparits” (malparits és en aquest cas una paraula sense significat partidista) i elegirà un govern moderat de centreesquerra. El líder laborista, Keir Starmer, és excessivament prudent amb el tema d’Europa per por de no recuperar els votants del nord d'Anglaterra que van canviar de sufragi a favor de Johnson perquè fes realitat el “get Brexit done”. Starmer repeteix com un lloro “make Brexit work!” (“fem que el Brexit funcioni!”), un eslògan terrible perquè implica que l'únic dolent del Brexit és que no s'ha sabut fer bé. Com que és evident que l'opinió pública està canviant, el líder laborista hauria de començar per substituir-lo per “make Britain work!”, “fem que la Gran Bretanya funcioni!". (Malgrat el Brexit, esclar.)

Ningú sap què passarà demà. A la política britànica, en aquests moments, un dia és molt de temps. Però el rumb és clar. Per fi el Regne Unit ha començat el llarg i dolorós camí de tornada per deixar enrere els deliris del brexitisme.

Timothy Garton Ash és historiador i catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford
stats