Internacional  /  Europa 21/10/2022

De la 'cool Britannia' a la 'crazy Britannia'

Boris Johnson, amb el suport públic de quatre ministres de Liz Truss, i Rishi Sunak, lideren les posicions per arribar a Downing Street

4 min
Una imatge de la torre del Big Ben al fons, en un Londres que no sap si mirar al passat o si per fer-ho ha embogit

LondresVint-i-quatre hores després de l'espectacular caiguda de Liz Truss, quan Westminster és una olla a pressió plena d'enquestes, conspiracions i conspiradors per inclinar la balança d'un cantó o d'un altre, de moment cap dels dos grans favorits –Boris Johnson i Rishi Sunak– per ocupar el buit deixat per la premier més breu de la història política britànica ha anunciat que participarà en la cursa per arribar a Downing Street.

Només ho ha fet, aquest divendres a la tarda, Penny Mordaunt, líder de la Cambra dels Comuns. És una qüestió de càlcul que Sunak s'hi sumi –voldria una coronació, sense el risc de perdre davant de Johnson–, i també de càlcul de possibilitats de victòria en el cas de Johnson, que només farà el pas públicament si sap del cert que rebrà el suport de més dels cent diputats que li permetrien presentar-se davant les bases en una votació virtual que ben bé podria guanyar. A hores d'ara, tothom fa comptes.

I, tot i així, ja hi ha llistes públiques de qui dona suport a qui. I si a primera hora d'aquest divendres era Johnson qui es trobava en primera posició, a primera hora de la tarda era Rishi Sunak qui ha pres l'avantatge (88-64), segons una de les webs de referència dels conservadors, Guido Fawkes. Amb tot, d'acord amb el Daily Telegraph, un diari també de referència per als tories, l'exministre d'Economia Sunak, que amb la seva dimissió va provocar la caiguda del premier Johnson fa només quatre mesos, li dona una diferència més gran, 75 a 41. Johnson, però, ja compta amb el suport de quatre ministres de Liz Truss, tres dels quals també ho havien sigut amb ell: Ben Wallece, Aloak Sharma i Jacob Rees-Mogg; el quart és Simon Clarke, responsable de Reequilibri Territorial.

La hipotètica candidatura de Johnson xoca amb diferents obstacles: d'una banda, la impopularitat general –no entre les bases conservadores– provocada pels seus escàndols; d'una altra, la investigació a què l'està sotmetent el Comitè de Privilegis Parlamentaris per esbrinar si va mentir o no al Parlament. Si es determinés que sí, i en aquell moment hagués tornat triomfalment a Downing Street, en principi hauria de dimitir, uns fets que tancarien de forma grandiosa l'esperpent en què s'ha convertit la política britànica des del 2016, amb el referèndum del Brexit. Un tercer obstacle per a Johnson és l'amenaça d'alguns parlamentaris conservadors, que han anunciat que deixarien el partit, no pas l'escó, si es convertís en primer ministre per segona vegada. En l'onada de dimissions que va desfermar Sunak, i que van acabar amb Johnson en 48 hores, van ser 57 els parlamentaris amb càrrecs al govern que el van abandonar.

El pecat original

Guanyi qui guanyi, el Partit Conservador no restarà unit ni sobre qui pot ser el millor líder, ni menys encara sobre quina direcció ha de prendre el país. No hi ha una visió consensuada del Regne Unit post-Brexit, perquè el Brexit es va plantejar com una pregunta binària a problemes molts complexos, relacionats amb la identitat i la història, però també amb les relacions comercials, l'economia o la globalització, entre molts altres. I els tres grups conservadors no es posaran d'acord amb què volen. De moment, l'únic que els uneix és el poder i mantenir-se a l'escó, perquè en cas d'eleccions el partit patiria un daltabaix.

I fora de la bombolla de Westminster, què està passant? Durant el mandat de Theresa May (2016-2019), i els dos anys i mig de paràlisi política (gener del 2017 - juliol del 2019) en què va ser impossible ratificar el pacte de divorci amb la Unió Europea pel boicot de diferents sectors tories –el de Jacob Rees-Mogg i altres il·lustres anti-Brussel·les– i dels laboristes, que jugaven amb la possibilitat d'un nou referèndum, el país es mirava l'espectacle del Parlament amb una certa indiferència. Incrèdul del que veia, però amb escepticisme i exigint una resolució ràpida a un problema enormement complex.

Ara, però, el país està espantat. Més de 14 milions de persones viuen per sota del llindar de la pobresa, falta un milió de treballadors en tasques essencials; falten 350.000 assistents de la tercera edat per tenir cura d'una població molt envellida, les llistes d'espera a la seguretat social arriben als 6,8 milions de persones, la inflació és del 10,1% i els preus de l'energia són astronòmics. El Brexit –que ha reduït la força de treball– ha tingut un impacte econòmic innegable (4% menys de PIB) i el Brexit és i continua sent el pecat original de la crisi actual. No debades, aquest dissabte al centre de Londres hi ha una manifestació per demanar el retorn a la UE, una utopia ara per ara.

De la cool Britannia dels anys de Tony Blair i el Nou Laborisme, també amb Gordon Brown (1997-2010), quan la població no vivia sota les amenaces actuals, i mostrava l'orgull de ser britànic, amb la música de Pulp o Oasis com a himnes, s'ha passat a la crazy Britannia, a la italianització de la política que podria tenir el millor i més gran epíleg de la farsa amb el retorn triomfal de Boris Johnson a Downing Street. Però, de moment, encara no ha obert la boca.

El grup que li va fer la vida impossible a May podria donar-li ales a Johnson

Al llarg d'aquest divendres, el nombre de testimonis de parlamentaris que han parlat a favor de Johnson és pràcticament semblant als que ho han fet en contra: des de Jacob Rees-Mogg, incondicional, fins a Bob Neill, un amic en el passat que li ha aconsellat que no es presenti mentre es troba sota investigació parlamentària, i que ha donat suport a Rishi Sunak. Els que no s'han pronunciat fins ara, amb l'excepció de Rees Mogg, són els parlamentaris que formen el think tank ERG (European Group Research), populistes ultrabrexiters, que van fer la vida impossible a Theresa May humiliant-la en nombroses ocasions fins que van aconseguir enfonsar-la. Johnson maniobrava des del darrere, sense tacar-se les mans. Dilluns al matí, abans de les 14 h, moment en què cal presentar els avals, decidiran a qui donar suport. Si aposten per Johnson, és molt possible que se'n surti, amb el preu d'esdevenir presoner de la dreta i la ultradreta antiimmigració del partit. I la immigració, i obrir o flexibilitzar les fronteres que el Brexit ha tancat, és clau per als plans econòmics de Jeremy Hunt. L'hi va dir clarament a la ministra de l'Interior Suella Braverman, membre de l'ERG, raó per la qual va forçar la seva dimissió i va desencadenar la pràcticament inevitable fi de Liz Truss.

stats