De Rosalía al Càntut: 'mainstream' i nostàlgia

Per què les nostres xarxes socials encara bullen amb imatges, comentaris, promoció de la Rosalía? Si la menciono no és per parlar d’ella com a artista, sinó del que representa i de quin tipus de context cultural encarna. Primera evidència: la constatació que el mainstream –la cultura hegemònica, la indústria cultural, els productes culturals que busquen l’èxit comercial– ha esdevingut el principal lloc de producció simbòlica i de cohesió social. Per atreure la nostra atenció sense partir de l’escàndol, calen dues coses: diners –molts– i talent. En un context mediàtic en què accedim al que passa a través de mitjans que han fet de la informació, persuasió i del màrqueting, un nou realisme, costa molt copsar si una cosa té valor perquè la veiem arreu o la mirem i reconeixem perquè té valor.

Segona evidència: el consum cultural vira cap a la deglució, no tant de les obres com de les seves interpretacions, aquell rumor de fons que ara ja és alguna cosa més que soroll, que és un cúmul de dades: capitalisme orientat a les dades, en diuen. L’exegesi ha substituït l’obra; no és gaire diferent del que passa a les esglésies (ni el gest ni el ritual). Instal·lats en el comentari, ens hi sentim a gust, l’opinió a les xarxes és un culte fàcil, pots preguntar al xat o al navegador els dubtes, i amb una connexió i una aplicació gratuïta a mans d’una gran infraestructura planetària n’hi ha prou. Així tenim la sensació que ocupem un lloc al món amb sentit, i això ens satisfà. Allò de: “He dit!” Rosalía ha provocat tota una sobreinterpretació de la seva obra. Això ja estava previst per la forma del producte, per les estratègies amb què s’ha comunicat i per les dinàmiques de les xarxes. L’eclèctica allau de referències, reduïdes a etiquetes (tags), permet a la gent opinar i identificar-se amb el producte. Això que en el segle XX alguns anomenaven kitsch (Clement Greenberg) ara és una actualització de les lògiques apropiacionistes o expropiacionistes de la cultura burgesa de tota la vida, però des d’un capitalisme algorítmic que converteix la veu de la gent en patrons de consum. Això vol dir que el procés d’alquímia cultural –la capacitat de transformar la matèria ordinària en or– es farà tenint en compte un model de negoci basat en l’anàlisi de dades –i gustos– en temps real.

Que el capitalisme treu rèdit de la nostàlgia és clar, ho va explicar molt bé el filòsof Fredric Jameson als vuitanta. El passat i les referències atorguen prestigi a les mercaderies, importen estil i altres maneres de viure, la idealització d’un passat que ha estat despullat de totes les seves porcions de conflicte. Vegeu el cas del videoclip de Beyoncé i Jay Z rodat al Louvre, talment un nou matrimoni Arnolfini. Que vivim temps desesperats i que tot el que ens ofereixi màgia, misteri i unes raons que no siguin de l’ordre de la raó tecnocràtica ens commourà, també està clar. Però l’única religió que es pren seriosament la indústria cultural és l’èxit. Quan el producte és incapaç de dissimular tota aquesta pressió econòmica i lluita pel significat en nom del hit, deixem de commoure’ns. Això és el que vaig sentir en el videoclip de la cançó Berghain i que, segurament, les cançons del disc desmenteixen, oferint una grata experiència musical d’una bona artista. Però aquesta pressió no la sento quan escolto Camarón cantar amb la Royal Philharmonic Orchestra Dicen de mí, o Morente amb les Voces Búlgaras, o Maria del Mar Bonet amb el Cham Ensemble de Damasc per entonar Amic i amat. Quan una cançó, tot just estrenada, ja és triturada en sàmplers que seran usats en tots els gimnasos del món, ens hauria de fer pensar. No és un lloc antinatural, tenint en compte que són productes que neixen d’assemblatges artístics que volen sumar públics i entendrir els cors arreu i convertir els referents en fórmules simples i universals, i el consum cultural en un circuit d’etiquetes.

El hit ens recorda que no només enyorem el passat, sinó un present que desapareix. Quan acaba el hit ens sentim més buits que abans d’escoltar-lo, abandonats. L’artífex del hit, aquell que ha arribat al cim més alt –la creu?– i mor, també pateix la buidor i l’abandonament després del reconeixement de la massa. El hit acaba, fins i tot, per infantilitzar l’estrella, que força una humanitat i una humilitat que el mateix procés de producció li ha usurpat. Vol demostrar que és autèntica, que allò no l’ha canviada, que la predestinació ha obrat, que el miracle ha substituït el màrqueting. Música mainstream i nostàlgia: nostàlgia de l’estrena, de la llibertat anterior a l’èxit, de la recuperació de grups extints, de l’últim concert –que mai no arriba–, del dia després de l’èxtasi, nostàlgia d’un teixit cultural més divers que la política del hit marceix.

Que el mainstream sigui el principal lloc de producció simbòlica no vol dir que sigui l’únic, i que el capitalisme sigui nostàlgic no impedeix que hi hagi altres maneres més vives de relacionar-se amb el passat i els llegats. Aquest cap de setmana va tenir lloc un dels millors festivals de casa nostra, el Càntut. No és l’únic, n’hi ha molts d’altres, però el Càntut fa germinar la tradició en el territori, en el present i a través de les comunitats. Substitueix l’expropiació cultural del passat per la irrigació cultural, trencant amb tota forma de nostàlgia. Ofereix experiències que romanen a la memòria, que ens fan sentir menys sols, i conviden a entendre la música des de la simplicitat de mitjans, des de la immediatesa del lloc, des de la certesa del cos, des del costumisme i la mala llet, des de la brega i el somieig, des de l’aura mig gastada de les besàvies i el fulgor reivindicatiu de les besnetes cantaires, des de les formes del treball –cançó de llaurar, cançó de fer ploure...– a la política de sobretaula i del cop de puny sobre la taula. Fa unes edicions el tema del festival eren les cançons de bressol. Una de les activitats va ser recuperar-ne de les diferents comunitats culturals que hi ha a Cassà de la Selva. El Càntut ens recorda que un bon dia la terra era justament això: terra i comunitat, és a dir, els cossos que la treballen, l’habiten, la respiren i la ballen. Alguns artistes parteixen d’allà: Joan Magrané, Marala i El Pèsol Feréstec reprenent el nostre llegat literari; Arnau Obiols, el cançoner de muntanya de l’Alt Urgell; Tarta Relena amb Los Sara Fontán les llengües mortes i els imaginaris industrials extingits de la capital; L’Arannà les arrels pitiüses; els Fetus i el projecte Durruti T’estimo la crònica històrica; els Remei de Ca la Fresca el desencant polític; Mazoni dialoga amb Beethoven... En tots aquests casos, el passat és un trampolí cap al futur perquè el present no se’ns mori de l’enyor provocat pel mainstream i la seva ansiosa recerca del nou hit, del proper sant.