Roser Bru, pintora formada a l’exili (1955)
Peces històriques
De l’article del periodista exiliat Domènec Guansé (Tarragona, 1894 - Barcelona, 1978) a la revista Pont Blau (XI-1955) sobre l’artista Roser Bru (Barcelona, 1923 - Santiago de Xile, 2021). Aquest vespre (19.00 h), a la Factoria Cultural de Terrassa (La FACT), es presenta el llibre L’exili dels periodistes. El silenci d’una nació, editat per Lluís Costa, professor a la Universitat de Girona. És un volum que aplega els treballs exposats en la III Jornada sobre Periodisme i Exili celebrada l’estiu passat al Port de la Selva per la Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol (UdG).
Fa setze anys que Roser Bru arribà a Santiago de Xile i tenia aleshores, precisament, setze anys. Filla del diputat al Parlament de Catalunya Lluís Bru, de bon record per la bondat i l’enteresa, hi arribava entre el traüt de la massissa massa d’exiliats, que tanta efervescència produí durant un quant temps en la quietud de la il·lustre colònia de Santiago. Però no es va perdre ni confondre en el traüt. Mantinguda a part, en una serena gràcia adolescent, s’hi destacà tot seguit sense proposar-s’ho. Amb motius diversos i sovint banals, vam tenir ocasió de conèixer els seus primers dibuixos i aquarel·les. Els temes eren simples, els elements de la composició, poètics. Per exemple: una barqueta vora la platja, unes roques, un pi, un estel o una gavina. De vegades s’hi afegia en primer terme un noi o una noia en repòs, pensatiu, colltort. Amb el temps, aquesta figura contemplativa –¿contemplava el paisatge o el passat?– se m’ha convertit en un símbol impressionant de l’esperit de l’artista. ¿Per què?... El seu estil incipient ja es feia inconfusible. Croquis o dibuixos aquarel·lats, el més llec els hauria discernit entre altres mil. La singularitat no provenia, naturalment, de cap esforçada recerca. No constituïa cap especial troballa. Provenia d’un refús instintiu i anticipat als cànons establerts, a les harmonies sabudes, a tota perfecció formal, fredament acadèmica. [...] Entretant, Roser Bru estudiava a l’Escola de Belles Arts de Xile. [...] Participava en exposicions. Guanyava medalles. [...]
La creació artística, quan assoleix l’autenticitat del seu cas, deriva de fondàries tant o més misterioses que qualsevol procés biològic. Anotem, de pas, com a simple dada biogràfica, que el seu marit és Cristià Aiguadé Cortès, fill de la pintora Carme Cortès. El destí de Cristià Aiguadé ha estat el de passar de les mans d’una artista a les mans d’una altra artista. Hi ha destins afortunats!... Tots aquests esdeveniments d’índole familiar no desviaven Roser Bru del seu camí. Mentre el marit prosperava en les empreses industrials [propietari de Muebles Sur, exportador arreu d’Amèrica i també a Catalunya], ella seguia estudiant a l’Escola de Belles Arts. ¿Realment, s’hi formava?... Almenys no s’hi deformava. [...] Fa un parell d’anys emprenia un llarg viatge. Va recórrer Xile, passà per Mèxic, volà cap a Europa: França, Itàlia, els països nòrdics del Vell Continent desfilaren davant dels seus ulls per primera vegada. No entrà a Catalunya. ¿Ha estat una llàstima per a les conseqüències artístiques?... El contacte amb l’agre matern, ¿hauria produït algun inesperat ressò en la seva pintura? Potser hauria estat un contacte inútil. Ben mirat, Roser Bru és un bocinet vivent de Catalunya. Catalunya perviu en la seva sang i, sobretot en les seves retines. Es tracta de tot un cas de memòria ancestral. [...] Roser Bru dona la impressió d’acabar de sortir, intacta i pura, de Catalunya. No coneix directament l’art català. No el coneix més que a través de reproduccions i, no obstant, la seva pintura conserva tot de llunyanes i pròximes reminiscències. [...]
