24/11/2022

Rússia trafica amb nens ucraïnesos

4 min
Un tren a punt de sortir de l'estació central de Kherson, Ucraïna, el 23 de novembre.

Els nens van marxar de la ciutat ucraïnesa de Balaklia a l'agost per anar a un campament d'estiu gratuït finançat pels ocupants russos, que els van seduir amb regals i seguretat davant dels bombardejos constants. "Els russos van prometre que els nens s'hi estarien dues o tres setmanes i després tornarien", em va dir Nàdia Borissenko, de 29 anys. La seva filla Dària, de 12 anys, és una de les 25 criatures d'aquesta localitat del nord-est d'Ucraïna que van pujar a l’autobús que els va portar al campament.

Però Rússia no els va tornar. La Dària i altres nens són ara a l’altra banda de la frontera, a Rússia, i Moscou està fent molt difícil que les famílies recuperin els seus fills.

Aquests nens formen part dels molts milers de nens ucraïnesos que Rússia ha pres d'Ucraïna i, en alguns casos, ha donat en adopció. El govern ucraïnès assegura que tenen constància d’11.461 nens als quals han portat sense les seves famílies a Rússia o a zones controlades per Rússia. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va dir a la cimera del G-20 que hi ha "desenes de milers" més de nens dels quals només es té informació indirecta o amb pocs detalls. "Molts d’aquests nens s’han quedat sense pares perquè els han matat els atacs russos, i ara estan retinguts a l'estat que els va assassinar", va dir.

El trasllat de milers de nens és un contundent recordatori que no assistim a un conflicte armat típic. Podria tractar-se de crims de guerra. I hauria de ser un toc d'atenció als nord-americans i als europeus que estan cansats de donar suport a Ucraïna.

¿Realment voleu potenciar un estat que promou el tràfic de nens?

Rússia no amaga el trasllat de nens ucraïnesos, sinó que se’n vanta en la seva propaganda televisiva presentant-se com el salvador dels nens abandonats i mostrant com reben peluixos de mans de ciutadans russos. La comissionada russa pels drets dels infants, Maria Lvova-Belova, presumia el mes passat d'haver adoptat un nen ucraïnès, i sembla que molts d'aquests nens robats han sigut adoptats per famílies russes. Això no és caritat; podria ser un genocidi. Un tractat internacional del 1948 especifica que "traslladar nens per la força", quan es pretén destruir una nacionalitat, constitueix un genocidi.

Tanmateix, la situació té matisos. Em vaig posar en contacte amb la Dària per mòbil i no semblava una presa tradicional: té amics, va a classe i pot fer servir el mòbil cada vespre per trucar a la seva mare. Però no hi ha dubte que vol tornar a casa seva, a Ucraïna. "Trobo a faltar casa meva cada dia", em va dir.

Les autoritats russes permeten que els pares recullin els seus fills, però només si es desplacen fins a Rússia a través de Polònia i després d'altres països. Això vol dir que els pares han de fer mans i mànigues per aconseguir passaports i altres documents –encara que els obusos russos els hagin destruït la casa i totes les possessions–, i després assumir una despesa substancial just quan la guerra els ha empobrit. Alguns pares ho han aconseguit; la majoria no.

"Esclar que és un crim de guerra que s’emportin els nostres fills", va dir Dementiev Mikola, un fiscal local. "I cometen un delicte quan no faciliten que aquests nens tornin". Mikola va assenyalar que el casal d'estiu era temptador perquè semblava l'única manera de protegir els nens dels bombardejos russos. I va afegir que, si els russos volguessin, podrien establir corredors humanitaris per repatriar els nens. Una altra mare de Balaklia, la cunyada de Nàdia Borissenko, Viktoria Borissenko, també té el seu fill Bohdan, de 12 anys, al campament. Va explicar que el nen li havia dit per telèfon que a ell i els altres els tracten bé però que volen tornar. "Ploren i volen tornar a casa", va dir. A mi el que em sembla és que Rússia agafa els nens per fer-los servir d'attrezzo als seus programes de propaganda televisiva. I després no es molesta a retornar aquest attrezzo.

Molts dels nens que ara són a Rússia van ser expulsats d'institucions com casals, internats i hospitals. Alguns no tenien pares, però aparentment no van consultar res a les famílies dels que sí que en tenien. L'Olena Matvienko em va dir que l’Illià Matvienko, el seu net de 10 anys, era a la ciutat ucraïnesa de Mariúpol amb la Natàlia, la seva mare, quan tots dos van resultar greument ferits per la metralla. La mare va morir davant del nen, i les tropes russes el van portar no a un hospital local sinó a un de la regió que els separatistes russos van proclamar com a República Popular de Donetsk. La família no tenia ni idea de què se n’havia fet de la mare i el fill fins que un familiar de Rússia va veure per casualitat un reportatge a la televisió sobre metges heroics a Donetsk que salvaven l’Illià. "El van segrestar", em va dir l’Olena. "El van agafar per la força". I em va dir que les autoritats russes van preparar documents perquè l’Illià pogués ser adoptat a Rússia. Per recuperar el seu net, l’Olena va anar a Rússia a través de Polònia i Turquia. "Va ser una casualitat que algú veiés aquell vídeo i arribés a la nostra família", va dir. "Hauria sigut un nen rus i hauria crescut en una altra família".

Els nens no són un botí de guerra. Un govern no hauria de traficar amb milers de nens. Aquestes proposicions elementals subratllen el que moralment hi ha en joc en la guerra d'Ucraïna, i és important que el món es mantingui al costat correcte i que faci tornar la Dària a casa amb la seva mare.

Copyright The New York Times

Nicholas Donabet Kristof és periodista, guanyador del premi Pulitzer
stats