A diferència del que creuen els monòtons apocalíptics, el món no ha arribat pas a la seva fi –el món no avança, només gira, i encara gràcies–; però aquest món nostre, el que va començar l'any 1989 amb la fi de la Guerra Freda, sí que sembla trobar-se a les acaballes. La mediàtica querelle des bouffons entre Trump i Musk, per exemple, és la part més esperpèntica d'un procés de decadència que té moltes cares. Resumint molt: les expectatives mundials derivades de la caiguda del Mur de Berlín eren les d'una gran potència hegemònica, els Estats Units, envoltada de països que, per una raó o per una altra, fos per qüestions econòmiques, militars o tecnològiques, en depenien fortament. Al cap de només dotze anys, però, els fets de l'onze de setembre del 2001 i els conflictes bèl·lics posteriors més o menys fallits que se'n van derivar, van mostrar una realitat ben diferent. Sis o set anys després, entre el 2007 i el 2008, el que havia començat sent una crisi puntual del sistema hipotecari nord-americà va esdevenir una crisi mundial, els efectes de la qual encara duren malgrat haver passat disset o divuit anys. Convido el lector a evocar –temo que amargament– quin era el seu poder adquisitiu real cap al 2005 o el 2006, i quin és l'actual, vint anys després. Cap al 1989, o fins i tot cap a començaments del 2002, que és quan es va implantar l'euro, tot això resultava gairebé impensable. Quin món està passant avall, ara?
En primer lloc, el de la confiança en la democràcia representativa. L'erosió ve de lluny, tal com vaig provar d'argumentar-ho ja fa vint-i-set anys a El crepuscle de la democràcia, i avui sembla haver arribat a un punt de no retorn després d'un cicle que, en realitat, no ha estat tan llarg. No és pas la primera vegada que passa, això. Un exemple. Dos escèptics sobre les potencialitats de les llibertats democràtiques com Josep Pla i Jorge Luis Borges (el català va néixer el 1897 i l'argentí el 1899) van conèixer de joves els estralls de la Primera Guerra Mundial i el posterior col·lapse de les democràcies europees, en especial la de la República de Weimar. Aquell esfondrament va desembocar en la Segona Guerra Mundial. Encara que avui dia pugui semblar estrany, paradoxal o forçat, moltes persones d'aquella generació associaven la democràcia amb l'aparició del totalitarisme. Amb raó o sense, avui, cent anys després, molts joves i no tan joves abominen del sistema perquè l'associen, en termes causals, a coses que no els agraden i que creuen que els perjudiquen. Ha passat als Estats Units del segon Trump i està passant a Europa amb el creixement imparable de l'extrema dreta (Catalunya, per cert, no representarà cap excepció amb relació a aquest canvi).
En segon lloc, s'ha acabat la confiança en les potencialitats d'una globalització que fa un quart de segle semblava rutilant. A Occident la deslocalització de la producció industrial a països amb condicions laborals del segle XIX ha provocat la pèrdua de milions de llocs de treball, així com una pressió a la baixa sobre els salaris locals, especialment en sectors manufacturers. Tot plegat ha contribuït al declivi de les classes mitjanes i a la depauperació, i fins i tot a la pura inviabilitat, de sectors productius estratègics com l'agrícola o el ramader, així com a una demografia que compensa la natalitat quasi zero amb grans fluxos migratoris que sovint són irregulars. Resultat? L'augment de la frustració, i fins i tot d'un veritable ressentiment social que es tradueix en el vot antisistema d'extrema dreta o d'extrema esquerra.
Finalment, gairebé ningú confia ja en un ordre mundial basat en la diplomàcia. L'enfrontament entre el comunisme i el capitalisme es va acabar el 1989, però la tensió entre els models democràtics liberals i els autoritaris no ha fet més que començar. La competència en intel·ligència artificial i altres tecnologies anàlogues, per exemple, té avui una dimensió bèl·lica, i la desconfiança en mecanismes de seguretat col·lectiva efectius fa que la despesa armamentística es dispari. En escoltar les xifres inaudites que Europa té previstes invertir en defensa al llarg dels propers anys, un pensa sense remei en aquella ingenuïtat sobre la fi de la història que Francis Fukuyama va provar d'incorporar a la mentalitat sorgida després de la Guerra Freda. En tot cas, el que hem provat d'explicar en aquest paper no es pot reduir, com és habitual, a una banal confrontació entre optimistes i pessimistes: el problema és molt més fondo i reclama decisions incertes i difícils, no les tonterietes dialèctiques habituals per sortir del pas.
