«Me perdonarán algún dia los españoles mis extravíos?»
—Joan Carles I, Reconciliación
Si adaptéssim la idea de Tolstoi a la monarquia, podríem formular-la així: totes les monarquies estables s’assemblen; cada monarquia en crisi ho és a la seva manera.
Malgrat que el dret monàrquic té nul·la racionalitat democràtica, les monarquies més o menys útils comparteixen uns mateixos pilars: neutralitat política efectiva, exemplaritat personal dels seus membres, transparència financera i una relació simbòlica sòlida amb la societat. Quan aquests elements coincideixen, la institució és discreta, previsible i garanteix continuïtat. Però quan una monarquia entra en crisi, la fractura acostuma a ser singular, cadascuna a la seva manera. Pot ser per escàndols econòmics, per conductes privades que erosionen la legitimitat pública, per un conflicte mal gestionat o per un canvi generacional que no connecta amb la societat. En el cas espanyol, la figura de Joan Carles I baixa als inferns per una suma de corrupció i arrogància, el que ell mateix anomena "extravíos". Per creure’s per damunt de la llei enriquint-se de manera fraudulenta, no pagar impostos i instal·lar l’enèsima amant i sòcia a la Zarzuela abans de partir peres i per les comissions.
La publicació controlada dels documents del 23-F, que han consolidat la versió oficial sobre el cop d'estat, permet insistir en el paper estabilitzador del jove rei. Exactament, quan Sabino Fernández Campo va evitar l’entrada d’Armada a la Zarzuela, desvinculant així la Corona del cop. Però això no significa que els súbdits s’hagin reconciliat amb el monarca. Feijóo, que no n’encerta ni una, ha hagut de sentir com la casa del rei Felip VI es cura en salut sense precipitar-se. L’advertiment de l’actual monarca al seu pare sobre la necessitat que traslladi la residència fiscal a Espanya demostra que el rei actual sap que la institució està amenaçada i que l’opinió pública espanyola no ha pogut ser del tot subjugada amb l’operació d’imatge de la seva filla desfilant amb uniformes dels diversos cossos de l’exèrcit. A Catalunya, l’operació de reconstrucció compta amb el concurs del president Illa, però necessitaria uns nivells de virtut inabastables després del 3 d’Octubre. De fet, és una anomalia que la figura del monarca gaudeixi dels privilegis constitucionals de l’article 56.3 que el consideren "inviolable i no subjecte a responsabilitat" i que en la pràctica les causes decaiguin quan ja no regna per la dilatació dels terminis.
Joan Carles ha interpretat la desclassificació com una victòria personal que li permet tornar, i pretén tornar a viure a la Zarzuela. Si no manté els seus diners a l’estranger hauria d’explicar-ne l’origen per evitar ser investigat per blanqueig de capitals. Malgrat no comptar amb assignació pública, Joan Carles mostra un elevat tren de vida que li permet viatjar pel món amb avió privat.
Les fotografies sèpia d’aquests dies no esborren la caricatura en què s’ha convertit l’emèrit. Només cal llegir les memòries per veure que aïllat que està de la realitat i com la seva mateixa família l’ha desterrat per evitar la caiguda de la institució.
Les relacions de Joan Carles I amb la monarquia saudita constitueixen el capítol més controvertit de la seva vida. A Reconciliación, l’emèrit defensa aquests vincles com a part d’una diplomàcia personal intensa que hauria afavorit contractes estratègics per a empreses espanyoles, especialment en l’àmbit de les infraestructures, amb l’exemple emblemàtic de l’AVE Medina - la Meca. El seu relat presenta l’amistat amb reis com Abdal·lah o Salman com una eina d’estat: la proximitat personal facilitava negociacions en entorns on la confiança directa és clau. En aquest marc, la transferència de 100 milions de dòlars procedents de l’Aràbia Saudita –que va ser investigada judicialment i finalment arxivada a Espanya– és descrita com un “regal” personal desvinculat de contraprestacions contractuals. Una part substancial d’aquests diners va acabar transferida a Corinna Larsen, fet que va amplificar l’escàndol públic i polític. Joan Carles reivindica el seu paper institucional.
Però les relacions amb l’Aràbia Saudita no poden separar-se del problema estructural d’impunitat que va caracteritzar la Transició. Ja el 1977 Joan Carles I va adreçar una carta al xa Mohammad Reza Pahlavi en què li demanava suport financer. El rei no va ser només un facilitador diplomàtic, sinó una peça central d’un sistema on els límits entre interès públic i negoci privat estan deliberadament difuminats. Els episodis de fundacions a l’estranger i transferències opaques i el fet que els diners acabessin en mans de Corinna Larsen no serien anomalies, sinó símptomes d’un model polític que protegia la Corona de l’escrutini ordinari. La normalització d’una cultura de poder basada en relacions personals amb règims autoritaris i una escassa rendició de comptes ha arribat fins avui.
