Com s’inicià el culte de sant Jordi a Catalunya
De l’article de Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925-2012) a Serra d’Or (III-IV-1960). Advocat, promotor cultural, polític, Josep Maria Ainaud va destacar com a periodista en la divulgació històrica ben documentada. Imatge: el sant Jordi de Pere de Fontaines (?-1518), obra provinent de la col·legiata de Sant Feliu de Girona (ara al Museu d’Art de Girona).
Els autors que s’han ocupat d’historiar el culte i la devoció a sant Jordi a les terres catalanes coincideixen a fixar la data de la seva aparició al principi del segle XIII, més o menys dins el regnat de Pere el Catòlic. Segons ells, la devoció al sant cavaller s’hauria introduït a la nostra pàtria com a conseqüència de les Croades, en les quals prengueren part un bon nombre de cavallers catalans. Rectificant aquesta opinió, ens complau avui de donar a conèixer algunes notícies relatives al culte del nostre sant patró, totes elles anteriors al segle XIII. I ens complau especialment per una feliç coincidència: el nom que trobem associat per primera vegada a la introducció del culte a sant Jordi a Catalunya és el d’un català il·lustre i d’un montserratí benemèrit: el nom de l’abat Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll. [...] El prelat que restaurà el culte a la Verge de Montserrat, patrona de Catalunya, és també l’introductor del culte a sant Jordi a la nostra terra. El dia 15 de gener de l’any 1032 era consagrat solemnialment el nou temple dedicat a Santa Maria de Ripoll, edificat per l’abat Oliba. [...] El nou temple, de pedra acuradament treballada i de dimensions monumentals (60 m per 40 m), semblava recordar les grans basíliques constantinianes, especialment Sant Pere del Vaticà, amb cinc naus, i al creuer, un altar preeminent dedicat a Santa Maria, i sis absidioles. En una d’aquestes absidioles era consagrat un nou altar, dedicat a sant Jordi: el primer dedicat al sant cavaller de què tenim notícia en terres catalanes. [...] No ens consten els motius pels quals aquest altar del monestir de Ripoll fou dedicat especialment a sant Jordi. ¿Fou, potser, en record del bisbe Jordi, de Vic, que l’any 935 havia consagrat l’antiga basílica ripollesa? [...] Les dades que hem anat recollint ens demostren que el culte i la devoció a sant Jordi a les terres catalanes era més antic i més extens del que fins ara hom suposava. Com a catalans, aquesta comprovació ens satisfà i ens complau, però també ens obliga encara més a ser-ne fidels continuadors. La història no és solament per a commemorar-la: és, sobretot, per a continuar-la amb el mateix esperit. I aquest sentit d’heroisme i d’esforç, de superació constant de totes les dificultats i de tots els perills, és la lliçó que ens ensenya el patrocini de sant Jordi, el sant cavaller i màrtir, ben resumida en un text de Josep Ferrater i Mora: “Sant Jordi ens diu simplement això: que cal sempre esforçar-se per ésser fidel a si mateix”. O, per dir-ho amb paraules de Joan Maragall: “No n’hi ha prou d’alegrar-se amb la festa i la diada: cal fer-ne reviure tot el sentit”.
