Tot el que salta pels aires
Els bombardejos de l’exèrcit israelià sobra Gaza estan sent criminals. Els milers de morts civils i la destrucció generalitzada que deixen a la vista quan s'esvaeix la pols que oculta les runes, depassen de molt el dret de defensa de qualsevol estat, per més durament que hagi estat atacat. El dret internacional, les lleis de guerra (si és que la guerra admet cap regulació), han de ser per a tothom sense excepció, però aquests dies estan saltant pels aires amb cada bomba.
Per desgràcia, ja fa temps que l’ordre internacional s’activa a la carta, i n’hi ha prou que es desfermi la ira d’una superpotència global o regional perquè la resta del món s’ho miri entre la comprensió i el retret purament retòric, i el respecte a les zones d’influència i els patis del darrere.
Estem vivim en el desastre sense fi, perquè cada conculcació del dret internacional legitima la següent. Ara ja tothom pot invocar un precedent per autojustificar-se, per no parlar del càlcul del que li correspondrà al món desenvolupat en el negoci rodó de la venda d’armes, que no és més que el tràgic pròleg per a l’ús d’aquestes armes i la continuació del negoci armamentístic sens fi.
Vivim una època en què sentim que el temps avança però la vida retrocedeix, perquè se l’obliga a retrocedir, sotmesa a l’única llei realment reconeguda, que no és cap altra que la del rendiment i l’interès. El pitjor és que el món ja vivia amenaçat, no li calia una guerra a Ucraïna o la franja de Gaza per posar-se en risc, perquè el model de creixement fa temps que l’amenaça. Ara la guerra l’acaba de rematar.
