No hi ha res a fer

1. La marea enfosquida. Nens i adults mutilats, asfixiats, sagnant, cadàvers escampats pels carrers, gent que fuig, gent extraviada, gent desconsolada, fum, bombes que cauen sense parar. Aquestes són les imatges que ens venen d’Israel cada dia. Demà les tornarem a veure, demà ens tornarem a horroritzar i tot seguirà igual. Ens consolem amb el "no podem fer-hi res", com una fatalitat. I l’actuació dels grans poders polítics i econòmics, dels que podrien fer-hi alguna cosa, és vergonyosa. Estaria bé fer la llista dels qui ara mateix s’estan enriquint amb la guerra.

En plena massacre de palestins per part de l’exèrcit israelià, després de la matança de jueus protagonitzada per Hamàs, el comportament dels Estats Units i de la Unió Europea és patètic. Més enllà del suport incondicional a Israel, només saben parlar d’ajuda humanitària. I ho fan mentre assisteixen impassibles a l’agressió israeliana sobre Gaza. Una espiral infernal: els uns prometen una ajuda que no arriba i els altres segueixen destrossant el territori, és a dir, agreujant l’emergència. Al mateix temps, els dos-cents israelians segrestats per Hamàs segueixen vivint el seu calvari sense que ningú mogui fitxa. Aquest és l’estat actual de la governança del món.

John Carlin m’ha enviat un poema de William Butler Yeats (La segona vinguda, 1919) que posa en evidència una certa fatalitat en el destí de l’espècie humana: “Tot s’enfonsa, el centre no pot aguantar / La mera anarquia es desencadena sobre el món / Enfosquida per la sang, la marea s’estén desbordada; i arreu / El ritual de la innocència s’ofega / Els millors manquen de tota convicció, mentre que els pitjors / Estan carregats d’intensitat apassionada”. I ja hi tornem a ser.

Aquesta és la tràgica realitat que els mitjans de comunicació transmeten al món i les xarxes multipliquen a la seva manera, donant via lliure a les pitjors fabulacions dels que fan de la pèrdua de la noció de límits, virtut. Les imatges, a força de repetició, acaben banalitzades: no hi podem fer res, mirem cap a un altre cantó. I les veus radicals –davant de la impotència dels que podrien fer pressió a una banda i a l'altra– multipliquen l’odi i el ressentiment. Tot sabem com les paraules de Yeats es van fer carn. Estem en una espiral de la mateixa mena. Quan es perd la noció de límits i no hi ha els mecanismes col·lectius per aturar-ho, el pitjor ve d’escreix.

2. Què esperen? Per molt que es parli de globalització, seguim sense estar constituïts com a humanitat, seguim estant posseïts per les divisòries càrregues atàviques que portem al damunt, les seves formes actualitzades i les estructures de poder que en deriven, que veuen l’altre com un destorb i només reconeixen el ramat dels seus. D’aquest material està feta la història tràgica de Palestina. Els Estats Units i Europa, en comptes d'intentar aturar la guerra, animen la represàlia de part. No hi ha dubte que Israel té dret a defensar-se, però aquest dret no conté la destrucció de l’adversari, fent com si els criminals i els ciutadans fossin el mateix. La desfilada de líders occidentals per Israel ha estat lamentable. El guió, sempre el mateix: abraçar Netanyahu, donar l’esquena a la realitat palestina i marxar corrents. Deixant via lliure a l’exèrcit per seguir la feina bruta, que, per principi, no s’acaba mai. Diu l’escriptora jueva Tsuria Shalev, referint-se a Netanyahu: “Igual que el rei David, ¿necessites paràboles per poder veure els teus pecats? L’ovella del pobre camperol ja ha estat sacrificada. Famílies senceres foren sacrificades com ovelles. Nens, nadons, ancians, joves en plena floració. Què esperes?”.

¿I què esperen els líders europeus, que sembla que el president Sánchez vol fer moure una mica? La Xina no s’immuta. El món àrab i musulmà sembla refundar-se. Els Estats Units afronten un any electoral amb dos octogenaris: un president candidat (Biden) que fa evidents les seves limitacions cada dia i un expresident (Trump) exponent genuí de l’autoritarisme postdemocràtic, amb un currículum judicial de mai acabar. ¿És possible que els dos grans partits americans no siguin capaços de trobar-los una alternativa? ¿Es pot expressar més clarament la decadència de la política americana? La crisi d’Israel està fent evident un gran desconcert mundial. No hi ha res a fer, sentim a dir cada dia.