28/05/2022

Sánchez s’arronsa

2 min

Sánchez ha aconseguit governar sobre la base d’una majoria plural que semblava demostrar que la diversitat ideològica i cultural era susceptible de ser reconeguda, i que una majoria progressista d’ampli espectre era viable. S’havien incorporat al govern de l’Estat forces provinents dels moviments socials d’esquerres que semblaven tenir l’accés al poder vetat. Un cop arribats han actuat amb total respecte per les regles del joc i cruspint-se gripaus quan ha calgut per mantenir la cohesió del govern, i han desmentit les acusacions preventives dels poders (polítics, mediàtics i econòmics) que es creuen amb dret a decidir qui pot i qui no pot manar.

S’havia establert un nivell acceptable de relació tant amb els nacionalismes perifèrics com amb els sectors més polítics de l’independentisme, amb una dinàmica parlamentària que havia fet possible que la legislatura avancés en un to bastant diferent de l’escenari de confrontació heretat del PP i de la crisi del 2017. Però ara, de cop, Sánchez comença a mirar cap a l’altre cantó. El lideratge adaptatiu d’Alberto Núñez Feijóo és enganxós. Però, sobretot, el que s’ha posat de manifest és que quan determinats poders de l’Estat (com un poder judicial molt ideològic) i del diner belluguen, és difícil mantenir posicions. I quan les clavegueres dels serveis d’informació de l’Estat es desborden no és fàcil que el president en surti indemne.

Des del Catalangate, a Sánchez li estan sortint les arrugues. Incapaç d’assumir les responsabilitats que li toquen, ha seguit un trist guió: presentar-se com a víctima, dir que no estava al cas de res del que passava i validar els arguments de justificació dels espies. Torna l’eterna temptació: girar cap a la dreta, on Feijóo no té inconvenient a donar-li un cop de mà sempre que sigui en benefici dels sectors que cal tenir contents si es vol manar: per exemple, els poders audiovisuals.

Així, paradoxalment, Sánchez depèn de Vox. Si Olona fes un bon resultat a Andalusia que fes créixer el ja prou considerable poder d’intimidació del partit d’Abascal sobre el PP, es podria esperar que la por a l’extrema dreta l’ajudés a salvar els mobles. Pel camí, Sánchez corre el risc de perdre una de les experiències més interessants de la democràcia, la majoria plural que feia del PSOE una potencial via d’integració política -paraula i negociació- de les dissidències. Un miratge?

stats