La sanitat espanyola necessita reformes importants, tant per ser financerament sostenible com per altres envits que té per davant. Aquesta incertesa pel futur ha fet que els polítics més atrevits es llancessin, sense cap més bagatge que la seva ideologia, a implementar canvis. Començaren els vents privatitzadors a Galícia, estesos després per la Comunitat Valenciana, i es feren borrasca a Madrid. La presidenta Ayuso, de fet, es trobà fetes moltes de les reformes que avui es debaten. Però si només tens ideologia i no proves d’avaluació per les propostes implementades, només pots defensar-les fent el machito, en lloc d’aprendre fent i corregir el rumb si escau.
Enfront d’aquesta mala manera de gestionar la sanitat, i dels escàndols del sistema sanitari madrileny, s’ha aixecat el monstre de l’administració central, amb cap però sense urpes a causa de la descentralització sanitària. I anuncia línies vermelles i amenaces legals embolicant-se amb la bandera de l’equitat sanitària i la justícia social. Parlo, esclar, de l’avantprojecte de llei de gestió pública i integritat del Sistema Nacional de Salut. Bramen així els dos monstres, enfrontats.
Jo em centraré, però, a rentar la roba bruta de casa nostra, perquè l'intent –justificat– de no deixar-se emportar per la batalla dels diplodocus no es pot convertir en una manera de fer l'orni. No podem refugiar-nos en l'statu quo pensant que salvant els actors del sistema se salvarà el sistema en el seu conjunt: error. El sistema sanitari català té molts problemes coneguts, i de moment molt poques solucions. Alguns són de finançament; altres, de gestió de la despesa.
Per exemple, tenim molts professionals metges, però alhora diem que en falten. Ens poden semblar molts si pensem que fan força activitat fora de l'assistencial, com ara recerca (no sempre prou estructurada) o sortides per a docència cridats per la indústria. I ens poden semblar pocs si pensem en les esperes assistencials. Tot això, mentre mantenen una compatibilitat laxa amb l’exercici privat, amb un absentisme creixent acumulat en uns dies determinats, i amb una certa resistència a deixar-se substituir en algunes activitats assistencials per la infermeria, embolicats en el seu estatut marc per, ad extensum, proclamar que la sanitat (ells) "no es toca". No tothom és així i la descripció que he fet correspon més aviat a les veus cantants del sistema, entre elles alguns sindicats en els quals preval el "qué hay de lo mío". En aquest sistema, la provisió privada parasita la part de la pública que li convé a cop de talonari, aprofitant el relatiu col·lapse de la segona. I ho paguem els ciutadans, perquè som fills del nostre temps i estem disposats a rascar-nos la butxaca per una assegurança privada.
El nostre és un sistema en el qual qui mana (o potser hauria de dir "qui creu que té la governança"), qui compra i paga els serveis i qui els subministra seuen a la mateixa taula, cosa discutible perquè els ingressos dels uns són la despesa de l’altre. I s’enganyen mútuament amb la tàctica del qui dia passa any empeny: parlo de les cotitzacions a centres concertats que no se'ls paguen quan toca i que s’arrosseguen fins a l'infinit en les pròrrogues pressupostàries; o parlo també de l'aprovació conjunta, per part de tots aquells actors, d’uns pressupostos de previsió futura que saben que seran insuficients perquè són inferiors als que es liquiden el mateix any. Hi ha consells de direcció en què es parla sense embuts de despeses ja efectuades però encara sense imputar, mentre l'interventor, quan s’ha gastat allò per al qual no hi havia partida, suposo que s'ha de fer el distret. Algun sentit tenia que, en el seu moment, alguns donéssim tantes voltes a mirar d'entendre aquella dita britànica: if not for profit, for what? (si és sense ànim de lucre, amb ànim de què és?). Cert: avui la senyora Ayuso ja no dissimula la intenció de fer negoci amb la sanitat. Però les ocurrències sanitàries de Madrid no fan bo tot el que fem aquí.
Roman, en tot cas, la vella disputa sobre la gestió pública. Com a jove investigador vaig debatre moltes vegades amb el ministre Ernest Lluch. Jo li recordava que la restricció pressupostària havia de ser creïble perquè es gastés bé, i que alhora el finançament havia de ser suficient per acabar amb el campi qui pugui de la infrapressupostació i dels crèdits ampliables a posteriori (farmàcia i subministraments, sobretot). Ell s’hi negava, per l’elevada capacitat que observava en els "agents" del sistema per "fagocitar" tots els recursos que es posessin sobre la taula i més. I potser tenia raó. De manera semblant, avui molts qüestionen l'argument que si els metges, queixosos i cremats, cobressin més, la seva major dedicació augmentaria l’activitat. I poden basar-se en el fet que incrementar plantilles no ha portat, de moment, més que una quasi nul·la reducció de les llistes d’espera.
Certament, el debat sobre les alternatives existents en el camp de les reformes sanitàries juga avui a favor del sistema català. Però no hem d'oblidar tot el que tenim pendent de millorar.
