El sant de ma padrina
El sant de ma padrina és un embolic. Quan és? Tothom sempre es confon. I hi ha uns dies que les trucades de telèfon pinten una atmosfera de pel·lícula dels germans Marx de regadiu surrealista. Trucant (T): “Que per molts anys, eh!” Padrina (P): “Que no és avui, noia”. T: “Com? Si aquí ho diu, el 23”. P: “On ho diu? És el 30. Jo sempre el celebro el 30, xiqueta”. Un no parar per sentir amb vas ample i la lluna de glaçó. Tot es consumeix, mai res s’aclareix. La resposta a tot és senzilla i complexa: com una lasanya de diferents capes de veritat. Veieu i tasteu.
Amb tota l’operació de planxa i pintura que l’Església fa als anys seixanta (Concili Vaticà II) el santoral va sortir volant pels aires. I a un fotimer de sants els van fotre un túning de cal Déu. Santa Rosa sempre s’havia celebrat el 30 d’agost i passa al 23. Sants desnonats terrenalment. Esclar, al cel no sé gaire bé com va això dels problemes d’habitatge, però aquí, creieu-me, que aquesta gent divina ha patit de valent perquè ja no saben on viuen, ni qui són, ni quin miracle van fer. Caos. Confusió. Poca llum. Ma padrina (i tants d’altres!) va dir no : i des de sempre celebren Santa Rosa el 30. Peti qui peti, pam i pipa, perquè a casa, com diu el profeta, no perdem la paciència perquè ja ens la faran perdre, i és que entre Déu i nosaltres ja ho sabem tot: al cel i a la terra i on faci falta.
Ma padrina no només ha hagut de veure com li canviaven la santa. Al globus terraqüi també li han fotut les coses difícils. Va néixer en un poble que ja no existeix: Miralpeix. El pantà de Rialb el van enfonsar a un mai més d’aigua mortal. Més. Ma padrina és del 1921. Així va ser i així ho diu també el registre, la partida de naixement, però, xiquets, el seu DNI li diu que no. Que té un any menys i que va néixer el 1922. Que l’equivocada és ella. I es va haver de jubilar un any més tard. Així és la seva vida. Així ha estat la seva vida. La d’una infantesa sense infantesa, de nina de cartró que es desfeia si l’amanyagaves. La de treballar com una trena de nena que és una cadena. La de la guerra, la postguerra... La de tantes coses que podeu posar al cabàs que sempre sobreïx. Infinites, innombrables, inexplicables. Una més.
Ma padrina amb tot el que ha viscut, avui, qualsevol d’aquests que ens expliquen com ha de ser la nostra vida perquè ells ho saben: psicòlegs sensitius, gestors d’emocions, entrenadors d’ànimes, pedagogs de la piruleta, mestres de la teranyina, abraçadors d’enciams... Per tots aquests, per tot el que diuen els gurus i els feligresos de la felicitat màxima, colossal, espiritual, alçant la veu totalitària, sectària, en nom d’un societat, d’un món, d’una vida irreal, ma padrina hauria d’estar morta fa anys i panys. I aquí la tenen, amb 98 anys. Treballant cada dia com 4 o 5 persones d’aquestes que diuen que treballen i només gestionen musaranyes virtuals. Quanta, quanta farsa. Quant engany, mentida, merda. I ella 98 anys amb el mateix software: suant, patint, nerviosa, esllomada, esgotada, amunt i avall, aquí i allà. No parar. No es pot parar. Diem no. Dient no a tot el que avui diuen que ens mata, que ens matarà, quan, de fet, és l’única veritat i realitat que hi hagut sempre. Doncs, no.
No, com totes aquestes persones de 90, 100 anys (la població centenària s’ha multiplicat per 14 els últims 40 anys a Catalunya) que, sense dir-ho, sense expressar-ho, sense programar-ho, tots tenen la mateixa frase que viu a la seva boca: no tinc intenció de morir-me. Viuen com immortals. Baixats de l’altar i caminant gloriosos, virtuosos. I jo els veig. I jo veig morir un món. Davant meu. A cada segon. Un món que va marxant, que diu adeu sense mà, que plora sense llàgrimes. Un món que passa de l’agost al setembre com qui travessa una frontera i no mira enrere, perquè ja no hi ha res, perquè ja no té pàtria. I entens per què ma padrina continua celebrant, per nassos, ferma, ferrenya, perquè vull, el seu sant el dia 30 d’agost: perquè la santa, el miracle, és ella. I jo, que veig morir un món, us ho volia explicar, perquè si no ells no us ho diran, perquè tenen molta feina a viure.
