Sempre hi ha un pitjor
Si penseu que això de la pandèmia està resultant asfixiant i teniu la sensació que les vacances així són una llauna, potser us sentireu millor si mireu el documental The last cruise (El último crucero), que trobareu a la HBO. Aquesta vegada Hannah Olson, directora de l’excel·lent documental Baby god, investiga què va passar dins del Diamond Princess, un creuer que va sortir del port de Yokohama el 20 de gener del 2020 amb 2.666 passatgers a bord i 1.045 membres de tripulació. Aleshores només hi havia quatre casos de covid oficials diagnosticats al món i cap de les persones que començaven catorze dies de viatge per la costa asiàtica pensaven que aquell coronavirus hagués de tenir cap repercussió en les seves vides. Però el dia que s’acabava l’aventura en va començar una altra, la de la pandèmia. Es van detectar casos positius en el vaixell i van haver de mantenir-lo en quarantena. Aquell viatge a l’infern va durar 42 dies.
El documental es construeix a partir dels vídeos que alguns dels passatgers van anar enregistrant durant el procés d’aïllament que van patir a les seves cabines. Es posa el focus especialment en els passatgers nord-americans, però es fa un esforç per intentar mostrar les circumstàncies del màxim de persones en aquella petita ciutat flotant. Com si fos la pel·lícula del Titanic, veiem com ho van patir els turistes més privilegiats però també els membres de la tripulació, que no només estaven en risc com la resta de passatgers sinó que a més van ser explotats per continuar mantenint en marxa les dinàmiques de funcionament del creuer.
El documental és claustrofòbic, i en els vídeos gravats amb el mòbil s’aprecia la situació de deteriorament progressiu i també d’infecció creixent. El documental va detallant el dia de confinament i el nombre de casos registrats. Dia 21, 125 casos. Dia 27, 454 casos. Dia 33, 691 casos. Finalment van ser 712 els infectats i un total de 14 morts. Hi ha escenes que semblen gairebé una pel·lícula de terror. Els plans subjectius propis dels enregistraments fets amb el mòbil incrementen aquesta sensació de vivència caòtica i plena de turment. Un dels passatgers descobreix que li han precintat la reixeta de ventilació de l’habitació que té a la porta i això l’ajuda a deduir que està infectat. Però la desinformació i el caos regnen en un vaixell que està al límit del motí. “Tenim por que se’ns mati lentament”, diuen un grup de treballadors desesperats. Pel creuer comença a córrer el rumor que enfonsaran la nau amb les persones dins per evitar que es propagui el virus. El documental intenta demostrar que aquell vaixell aïllat hauria sigut útil per comprovar el comportament del coronavirus a petita escala i, en funció del que hi passava, anticipar protocols i mesures a escala global -especialment als Estats Units- que haurien ajudat a contenir la malaltia. Si veieu The last cruise difícilment us agafaran ganes de fer un creuer algun cop a la vida, però potser us serveix de teràpia per veure que, malgrat el panorama, a l’hora de fer vacances sempre hi ha un pitjor.
