Carta a Alfonso Guerra: 'Se’n va anar'

74 anys, 37 de diputat al Congrés i ara, per fi, deixa l’escó i se’n va cap a casa, amb la mirada trista d’aquelles figures vintage que saben que la seva època ja va passar. Polítics que, un dia, van fer la Transició i després es van dedicar a impedir que n’hi hagués cap altra.

Jubilat, continuarà utilitzant el seu enginy i la seva llengua viperina per disparar contra Podem o contra l’independentisme, contra qualsevol moviment que intenti canviar allò que vostès ja van canviar fa quaranta anys. La revolució la van fer una vegada i ara no permeten que una generació que no va viure el franquisme la vulgui tornar a fer. L’home que va parir la frase que a Espanya no la coneixeria ni la mare que la va parir no deixa que ningú li toqui la seva criatura. Atada y bien atada.

Fa temps que l’edifici que vostès van construir amenaça ruïna. Però no ho reconeixeran mai. Prefereixen lluir, orgullosos, la medalla de pares de la Constitució i desqualificar els nous polítics. Exhibir la superioritat dels que creuen que qualsevol temps passat va ser millor. Erigir-se en els responsables de totes les coses bones que ens van passar després de la mort de Franco. Alertar-nos dels mals que patim des que vostès no hi són. Com si accedir al poder et donés la raó i, un cop la tinguessis, ja te la poguessis quedar per sempre.

Tornem a parlar de vostè perquè ha deixat l’escó del Congrés on seia des de fa 37 anys. I repassem fotos del seu àlbum, del nen sevillà fill de família nombrosa. Vostè era l’onzè de tretze germans. El dotzè es deia Juan Guerra i amb ell molts joves de l’època van descobrir la paraula corrupció. Fotos, també, de la parella que, a la dècada dels 80, formaven amb Felipe González. Curiosa parella, que ara ja sembla de Cuéntame. President i vicepresident. La rosa i les espines. El líder i la seva ombra.

Aquell tàndem que semblava indestructible un dia es va trencar. Felipe González va creuar la porta giratòria del poder i va entrar als consells d’administració de grans empreses. Vostè, no. Vostè es va mantenir, digne, al seu escó, amb el posat absent de qui sap que ja és una fotografia d’una altra època, un vestigi dels anys 80, una mena de vicepresident emèrit que, entre exabrupte i exabrupte, lluita perquè la història escrigui que, encara que els èxits se’ls endugués un altre, el mèrit havia estat seu.

P. D. “ Si ganásemos las elecciones, meteríamos en un barco a los capitostes del capitalismo. No los mataríamos, pero en alta mar barrenaríamos la panza del barco, sin derramamiento de sangre ”. No ho ha dit Pablo Iglesias. Ho va dir Alfonso Guerra, l’any 1977.