Hi ha sentències tramposes i sentències que en si mateixes són una trampa. La sentència del Tribunal Suprem que condemna el fiscal general és de les segones. Aquest tribunal, fent gala de la gran preparació i de l'alt nivell jurídic d'alguns dels seus membres, ha redactat una decisió en aparença tècnicament sòlida, però que s'equivoca quan va a l'essència del que ha de resoldre.
Els magistrats es llueixen quan parlen de qüestions teòriques accessòries, però erren quan justifiquen la culpabilitat de l'acusat. En aquest punt la sentència es construeix sobre afirmacions categòriques, però no té explicacions jurídiques convincents. Pràcticament tot el que s'afirma sobre la culpabilitat descansa en un íntim convenciment dels jutjadors que, tanmateix, segons sembla, no es pot explicar mitjançant la raó.
Diu el tribunal que la filtració delictiva en qüestió va haver de sortir de la Fiscalia General i que és indiscutible que la va fer l'acusat o algú amb el seu consentiment. Fins i tot insisteix que no hi ha una explicació alternativa raonable, però en cap moment aclareix els motius d'unes conclusions tan contundents. Menysprea sense més ni més la possibilitat que qui va filtrar fos qualsevol dels centenars de fiscals que van tenir accés al text, però tampoc diu per què. Passa per alt el fet que durant la instrucció un dels seus companys no considerés útil investigar si alguna d'aquestes persones va accedir al missatge filtrat a la xarxa informàtica interna. Potser és perquè assumeix que aquest cas no es va iniciar per buscar el culpable, sinó per culpar el fiscal general de l'Estat.
Quant a les suposades proves, diverses pàgines de la decisió es dediquen a argumentar que no era obligatori que el fiscal general destruís els missatges i els correus electrònics. I són convincents. Efectivament, no tenia cap obligació d'esborrar tot allò. Ara bé, l'únic que en dedueix el Tribunal Suprem és que l'absència de missatges no pot servir com a prova exculpatòria. Una manera de raonar clarament inconstitucional, perquè en el nostre sistema no cal tenir proves de la innocència sinó de la culpabilitat. L'esborrat no demostra la innocència, és cert. Però això no implica, com fan creure els jutges del nostre més alt tribunal, que sigui culpable. La democràcia no és això.
En més d'un centenar de folis, el tribunal tampoc no ha trobat espai per explicar-nos per què considera creïble el testimoni de la fiscal en cap de Madrid –que va explicar que el fiscal general no li va negar haver filtrat el correu en qüestió– i no creïble el dels periodistes. Del que van dir aquests, afirma que van ser testimonis veraços, i tot i així no se'ls creu, ves a saber per què.
Per pal·liar aquesta falta d'explicació, el text està guarnit de frases que no aporten res, però que queden bé en qualsevol titular. És difícil no estar d'acord amb el Tribunal Suprem quan diu que no es pot respondre a una notícia falsa mitjançant la comissió d'un delicte. El problema és que tampoc no ha trobat espai per explicar quin delicte es comet amb la divulgació de la nota de premsa, ni en què consisteix exactament el nou concepte d'"unitat d'acció" entre la filtració i la nota de premsa.
Els magistrats afirmen que la nota de premsa “oficialitza” la filtració. Sembla que vol dir que, quan no se sap si una filtració és veraç, reconèixer-ne l'origen afegeix una dada nova que li dona carta de naturalesa. Novament, la idea és certa, però en cap moment no s'explica que això hagi succeït en aquest cas. Si la nota de premsa no va aportar cap novetat ni va confirmar res dubtós, és absurd considerar-la delicte de divulgació. Si el lector es pregunta per què el nostre Tribunal Suprem posa tant d'interès en una cosa absurda, hi ha una explicació òbvia. I no és jurídica.
De la nota de premsa sí que se'n coneix l'autor. El mateix fiscal general de l'Estat ha reconegut que la va redactar ell mateix. Aquesta autoria comprovada està darrere del despropòsit de tornar a considerar, sorprenentment, delicte un fet que òbviament no ho és, i que ja es va descartar. Té tot l'aspecte de ser una assegurança subscrita per a l'hipotètic cas que el Tribunal Constitucional entengui que la resta de la condemna no s'ha basat en prou proves. De la nota sí que n'hi ha proves.
Així doncs, més enllà de les frases ambigües o fora de context que es destaquen aquests dies als mitjans de comunicació, el que és realment destacable de la sentència és que no argumenta prou i sense deixar lloc al dubte que fos el fiscal general qui filtrés o ordenés filtrar el correu electrònic. Centenars de pàgines sobre qüestions formals i arguments saberuts relatius a qüestions jurídiques marginals no ens han de fer oblidar que aquest era el nucli de la decisió. I no es resol adequadament.
Per a la ciutadania no n'hi ha d'haver prou amb el fet que cinc jutges del Tribunal Suprem estiguin íntimament convençuts que el fiscal és culpable. En democràcia no importa si un jutge creu alguna cosa o no, sinó si és capaç de presentar proves objectives que ho demostrin. I si es tracta de declarar la culpabilitat d'algú, no hi ha d'haver lloc per al més mínim dubte. Aquesta sentència no aconsegueix complir el que se n'esperava. Per molta doctrina il·lustrada que assenti sobre qüestions accessòries, no es tracta d'una decisió judicial formalment correcta en el seu nucli decisori.
Per jutjar-la, tampoc no és irrellevant la manera com s'ha elaborat. Tot indica que no s'ha operat com ordenen la Constitució i les regles bàsiques d'un estat de dret. Les poques hores de deliberació que van tenir els magistrats abans de la decisió difícilment els van permetre discutir totes les qüestions que es tracten als dos-cents quaranta folis de sentència. Que hagin transcorregut vint dies fins que la fonamentació s'ha fet pública és un fet que sembra dubtes. No és cap disbarat imaginar que, en aquesta ocasió, primer s'ha pres la decisió condemnatòria més adequada i després s'ha buscat la manera de justificar-la. Aquesta sospita és tremendament perillosa per a la confiança de la ciutadania en la justícia.
A partir d'aquí, cadascú és lliure de creure que Álvaro García Ortiz és culpable o que no, encara que no s'hagi pogut demostrar. Per això, per a alguns, la sentència constitueix un acte de justícia material formalment deficient, però moralment justificat. Per a altres, en canvi, estem davant d'una nova sentència política, destinada a fer mal al govern. Potser això és el menys important i pensar en aquests termes és caure en la trampa que ens ha parat un òrgan que ja és més suprem que tribunal.
