Som i serem caprians (2000)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsL’actor Joan Capri, genial i irrepetible, passarà ben merescudament als annals de la història. Ha estat un actor amb molts angles i una persona molt variable, potser per l’esforç diari de sortir a escena: “¿I si avui no els faig riure?”, pensava, un dubte que no devia ser aliè a les seves depressions. Aquí vull parlar sobretot de la seva personalitat. El vaig conèixer als anys 60 al Teatre Alexis. Va ser en Xavier Regàs, autor teatral, qui ens va presentar. El 1964 va col·laborar amb l’espai Capri-expres al programa de ràdio que jo feia, Radio-escope. Hi deia l’actualitat del dia en clau d’humor. Divertidíssim. Vam fer amistat i anàvem al Club Natació Barcelona [foto] amb en Joan Manuel Serrat. A part de jugar al frontó, ens remullàvem a la piscina i ell ens explicava coses de les seves, hilarants. I bé, és ben cert que era molt estalviador i fins una mica del puny estret. Però també recordo una telefonada seva de matinada: “No puc dormir i el metge em té dit que quan tingui pensaments foscos, telefoni a l’amic que trobi més a mà, i mira, noi, t’ha tocat a tu. Somniava que em castigaven perquè jo tinc de tot. Com que coneixes molta gent que pateix, demà al matí et passaré a buscar i portarem 50.000 pessetes a alguna família necessitada: vull dormir tranquil de consciència”. Un dia, el 1989, vaig anar a Montserrat, amb una audiència concertada amb l’abat Cassià Just per parlar d’un projecte per a una televisió de Montserrat. Érem en Josep M. Poblet, l’Esteve Genovés i en Desumvila de l’ Avui. Ens van regalar un medalló amb els símbols montserratins. Al tornar a casa, tenia un missatge d’en Capri que em deia que estava intranquil, amb depressió i pensaments foscos. Vam anar al carrer Ferran, a casa seva, i li vam donar el medalló perquè l’ajudés en els moments de mals de cap i d’ànima. En Capri ens ho va agrair, es va emocionar i encara anys més tard em deia, posant la mà a la butxaca: “Mira, aquell medalló, sempre m’acompanya i em consola”. Capri tenia més sensibilitat de la que demostrava de vegades, encara que també sabia ser malcarat, dualitat ben característica en humoristes com Buster Keaton, Charles Chaplin, Fernandel i molts d’altres. Ara que ja és al Gran Tot, cal agrair-li el seu art interpretatiu, els retrats de personatges, els monòlegs, les actuacions al teatre: de sobte em ve al cap aquell camarada Cupido [una obra de Xavier Regàs] en uns anys que el català estava prohibit. Sens dubte, i al marge de polèmiques, la nostra cultura es va enriquir amb ell. És indiscutible el seu esforç dirigit a la gent del poble, des dels més senzills fins a personalitats rellevants. En aquest país quasi tots som i serem caprinians, i per això l’estimem i li agraïm el seu art.
