31/05/2022

Som i serem (un problema)

2 min

Ni l’Albert Rivera, per esmentar-ne un, va tenir el sant cinisme d’anar a l’escola de la seva filla, diria que al Vallès, a reclamar-ne l’escolarització en castellà. No va ser, ell, una de les no-sé-quantes-poques famílies que ho van fer, perquè ni ell devia voler anar a crispar la porta d’aquell lloc tan alegre que és l’escola i on hi ha, esclar, els amics i mestres del teu plançó. Fins i tot ell devia saber la baguet que s’hi dona, a l’escola. Ara, amb els jutges, és més fàcil. Cap llei parla del 25 per cent o del 3 o del 70. S’ho treuen de l’engonal. No cal votar si, total, venen ells i t’ho arreglen. O ho proven.

És molt estrany voler acabar amb la llengua d’un país o voler tornar-la residual, sin que se note el cuidado. Però s’ha fet. És la manera de sotmetre, sempre. Canvia’t el nom, minyona. El teu no el sé pronunciar. De la mateixa manera que em sorprèn molt algú a qui no li agrada menjar, em sorprèn molt algú que no té cap curiositat ni amor per les llengües. Com pot ser? Van a Portugal i volen que els entenguin en la seva llengua. Com que això no passa, criden més. Van a Portugal i com que no fan el menjar que a ells els agrada, exigeixen pizza dolenta.

Amb la dificultat que té fer un llibre, un vi, una obra de teatre, una pel·li, un bar o un restaurant, una app, una sèrie, un taller mecànic, que a sobre et toquin els mugrons/collons amb l'ús de la llengua, per provar de dissuadir-te, és molt d'analfabetet. Voldria ser canadenca o suïssa, on fas la feina i no t’has d’amoïnar per cap torracollons/torramugrons. Només per les crítiques, que ja és prou.

Només podem aspirar, estimats lectors, a ser un problema. A ser, amb els nostres fills escolars, un gravíssim problema.

Empar Moliner és escriptora