06/10/2021

Sèries masclistes a TV3, no, gràcies

2 min

El Barça hauria volgut fitxar Haaland però s’ha hagut de conformar amb Luuk de Jong. I TV3 segurament hauria volgut comprar la sèrie This is us però ha hagut d’optar per Germans, que és la versió turca. Si fa trenta-vuit anys TV3 ens emetia Dallas després del 30 minuts, ara ens proporciona doble dosi d’una ficció low cost que fa mal als ulls. I no és només per la qualitat de l’adaptació, sinó perquè qualsevol ficció beu de les influències culturals i socials del país que la produeix. I si la denominació d’origen és Turquia, això implica un enfocament determinat en la seva manera de representar el món i les situacions dels personatges. Comprar una sèrie turca té avantatges econòmics, però també moltes altres implicacions.

Germans és terrible, i no només per les pauses dramàtiques, la mala direcció o la baixa qualitat interpretativa dels actors -tot plegat acaba semblant una pel·lícula porno sense escenes de sexe-. L’aberració està en el masclisme turc. La manera de plasmar els rols de gènere és tràgica i inquietant.

Per exemple, el personatge que a This is us és actor de sitcoms, a Germans es transforma en un model publicitari. El problema amb la seva cosificació sexual és si fa no fa el mateix, però Germans ho porta a l’extrem per simplificar el missatge i obtenir escenes visualment més tòrrides. La noia grassa que en la versió nord-americana flirteja amb un altre noi gras que coneix en un grup d’ajuda, a la versió turca pateix un procés d’humiliació pel seu físic que no existeix en la versió original. This is us no estigmatitza el personatge, però Germans sí. A més, redueixen dràsticament el nivell d’obesitat de l’actriu perquè els cànons estètics són prioritaris. L’atenció mèdica que rep la protagonista embarassada de trigèmins és esfereïdora en la versió turca. La mateixa situació traslladada a la nostra realitat sanitària, cultural i social seria denunciable. La condescendència i la llefiscositat amb què el metge tracta la pacient i la crueltat a l’hora de comunicar-li una mala notícia és aberrant i no té res a veure amb com ho planteja la sèrie This is us, que no és per tirar coets, però com a mínim el metge no sembla un carnisser psicòpata. A la versió turca hi ha una escena terrible. Quan el model publicitari arriba a casa i troba la seva germana amb un amic, la tracta de forma amenaçadora i controladora, com si fos el seu amo: “Vas molt arreglada. No m’has agafat el telèfon. ¿Què hi feia aquest noi a casa? M’ha passat de tot mentre tu feies coses”. Les dones hi són representades com a fleumes, fràgils i secundàries. Els homes com a mascles dominants.

TV3 no pot copiar l’estratègia barroera de les cadenes privades espanyoles de comprar ficció turca només perquè és barata i fa petar els audímetres. Aquesta tàctica a la desesperada per caçar espectadors -i que ha resultat fallida- és impròpia de la cadena. Perquè aquestes ficcions turques transmeten uns valors socials, conductuals i de gènere tòxics incompatibles amb el deure de la funció pública.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats