Les set vides de Hillary Clinton

EL DILEMA. Era la candidata imparable. Encara no havia anunciat que aspirava a convertir-se en la primera dona presidenta dels Estats Units i tota la maquinària mediàtica i econòmica del circ electoral nord-americà ja s’havia posat en marxa. Però Hillary és la candidata amb més experiència en una cursa a la Casa Blanca marcada pel discurs antielits. La marca Clinton arrossega i pesa.

La solvència es dilueix entre els joves que voten per primer cop, enlluernats per un senador de 74 anys, Bernie Sanders, que parla de justícia social, de no intervencionisme, d’allunyar-se de l’establishment, i que connecta molt millor que una Hillary Clinton distant amb la generació millennial, nois i noies, nascuts després dels 80, convençuts que la seva vida serà pitjor que la dels seus pares. Sanders ha portat el debat polític al terreny de les emocions. Clinton s’aferra a les dades i l’experiència. Pragmatisme contra il·lusió. El mateix dilema que li va amargar els caucus d’Iowa del 2008, quan va veure com desenes de persones s’arrengleraven darrere els rètols de suport d’un jove i fresc senador afroamericà d’Illinois anomenat Barack Obama.

L’ESTRATÈGIA. Iowa tornarà a marcar avui el futur polític de Clinton. Allà es decidirà si la seva cursa cap a la Casa Blanca és més o menys planera. Però, malgrat que Sanders ha aconseguit estalonar-la en les enquestes de les últimes setmanes, Clinton continua sent la candidata inevitable dels demòcrates. Encara és la favorita (amb suport inclòs del New York Times ).

En aquesta lluita de missatges populistes, de candidats que no volen exercir de polítics professionals, de càrrecs electes que es venen com saba nova, Hillary Clinton s’ha aferrat a la seva pròpia estratègia: una mena de “No em penedeixo de res”. El seu moment més memorable, fins avui, no ha sigut baixant de l’autobús de campanya sinó a Washington, en les vuit hores de compareixença davant el comitè d’investigació de l’atac terrorista contra l’ambaixada nord-americana a Bengasi, l’11 de setembre del 2012.

EL PASSAT. Ha estat una secretària d’Estat amb agenda pròpia. Una primera dama a la Casa Blanca que pensava, proposava i volia exercir -“El Hillarycare va existir molt abans de l’Obamacare”, recordava la candidata, fa poc, en un míting-. Però va acabar havent de representar el paper d’esposa humiliada per un marit amb problemes de bragueta. Molt abans ja li havien adjudicat el sobrenom de Lady Macbeth d’Arkansas. “Ella és un model per a totes nosaltres”, assegura Carmela Soprano en un capítol de la sèrie en què, tipes de tanta “humiliació pública”, la dona de Tony Soprano i les seves amigues comenten en un dinar com Hillary Clinton “va agafar tota aquesta merda negativa que ell li va donar i la va transformar en or”. La revista Time li ha dedicat algunes portades memorables. Des de la polèmica imatge en negre en què la lletra M sobre el cap insinuava unes banyes, del març del 2015, fins a la titulada “Algú pot aturar Hillary?”, amb el dibuix d’una sabata que arrossega un home diminut penjant del taló d’agulla. Un poder femení abassegador que no té límits. “Fa molt que sóc per aquí. M’han llançat de tot i encara aguanto”, deia Clinton a un seguidor de Sanders. La seva lluita, per ara, no és contra els republicans, sinó contra la desconfiança que provoca i una certa imatge de fredor i de passat.