Shakira de la serra / L’autèntic efecte Suárez

Shakira de la serra

Manos Limpias està en hores baixes. Fa cinc dies que Shakira ha convertit la seva versió del Boig per tu en la cançó més descarregada d’Espanya i, ves per on, encara no l’han intentat empurar. Fins ara, la resposta de l’espanyolisme recalcitrant i obtús ha optat pel broc gros. L’allau d’insults a la xarxa, per cantar en català, són grollers, suats i poc sofisticats. La reacció pertinent -i que està de moda- seria que l’autoanomenat sindicat Manos Limpias intentés il·legalitzar aquesta Isabel Mebarak Ripoll, colombiana de Barranquilla, que gosa fer música en la nostra llengua. I sort que encara no han descobert que l’autor de la cançó, en Pep Sala, també va compondre la música d’Esquerra Republicana per als seus mítings.

Manos Limpias, però, està tan enfeinat amb els diners de Mas, els impostos de Neymar, les subvencions d’Òmnium i les pessigolles de la Forcadell que encara no s’ha adonat -com algú ja ha fet notar- que el nou videoclip Empire de Shakira és una aclucada d’ull a l’independentisme. Les muntanyes de Montserrat que es veuen al fons del prat on balla la núvia Shakira les entenen com un missatge subliminar. A veure què triga la seva paranoia a relacionar els ametllers florits que es veuen en el paisatge amb el poeta Maragall, el de l’“Adéu, Espanya”, l’avi del president de l’Estatut… I, posats a relacionar, ja triguen a interpretar que la Shakira, la núvia fugitiva del videoclip, simbolitza la Catalunya que toca el dos quan Espanya l’espera amb els braços oberts a l’altar. Manos Limpias, a aquest pas, acabarà demanant que es prohibeixi la ingesta de mató de Montserrat. Tenen proves -diran, en roda de premsa- que és una font de finançament de l’independentisme. I no s’adonen que els que alimenten la nostra pressa per marxar són, precisament, ells.

L’autèntic efecte Suárez

Adolfo Suárez Illana va anunciar, avui fa una setmana i de forma insòlita, que el seu pare moriria abans de 48 hores. A part de clavar el pronòstic, i de la perplexitat per una roda de premsa que amagava alguna cosa que encara no s’ha desvelat, val la pena entretenir-se en la resposta de Mariano Rajoy. L’home va afanyar-se a dir que esperava que els esdeveniments anessin a millor i que calia prendre-s’ho amb serenitat. És a dir, primer, negar l’evidència d’una mala notícia i, segon, no fer res. Convertir la política del qui dia passa any empeny en un lema de vida. A qualsevol diagnòstic, recepta la mateixa fórmula. Amb Catalunya, actua amb la mateixa plantilla. Fins al punt que entre el sobiranisme, ja s’acostuma a dir i repetir un argument: “Espanya no té projecte per a Catalunya”. Perdó, Espanya no és que no tingui projecte per a Catalunya, és que ni tan sols en té per a Espanya. Aparcat sine die el miratge dels Jocs Olímpics de Madrid, no hi ha cap moguda que engresqui a ningú. Ni als de casa ni als de fora. Espanya només és atractiva per a jubilats d’or que, fugint de freds i boires europeus, s’arreceren en el clima mediterrani, i per a subsaharians disposats a saltar tanques per buscar-se la vida en un món nou que, per fotut que sigui, tenen la il·lusió que serà millor que el seu. Sembla com si Rajoy ho fiés tot a la roja, amb el desig que un altre gol d’Iniesta al Mundial torni a fer trempar la parròquia, es converteixi en cortina de fum de la indolència i, de passada, Barcelona s’ompli, de nou, de banderes espanyoles. La política de tapar forats, de fer-ho tot a curt termini, els ha impedit de mirar enllà i saber què volen fer amb la cultura, amb l’economia, amb el turisme... Si més no a Catalunya, avui -i no per mèrits del govern-, hi ha un repte il·lusionant i apassionant a l’horitzó.