Qui sigui frare, que prengui candela

Tot abús és un abús de poder que necessita un terreny fèrtil on arrelar-se. Entre 1994 i 2004, va començar el meu entrenament a pertànyer a petites tribus on sembla que el món comenci i acabi en la pròpia esferificació. Ho vaig fer amb diversos grups i esplais a Lleida i Barcelona.

Alguns d’ells semblaven tallats pel mateix patró: eufòria de pertinença, passió pel safareig, líders deïficats, monitors profetitzats, multiplicitat de romanços clandestins i aïllament o aniquilació de qui qüestionés els estatuts implícits del col·lectiu. Guardo experiències precioses que van alimentar una vocació que m’acompanya fins avui, amistats d’agermanament atemporal i una sensació de privilegi per haver format part d’aquells paradisos.

Però, quan vaig començar a complir els anys que tenien aquells profetes i romancers i vam compartir records amb companyes de l’època, la perspectiva em va donar unes noves ulleres de realitat amb les quals vaig contemplar, horroritzada, les mines antipersona que s’enterraven en aquells parcs d’atraccions i els abusadors amagats darrere d’aquelles màscares de pallasso amorós i somrient.

En aquells grups, hi havia monstres i comportaments monstruosos parits i gestats per la societat malalta del moment (la mateixa d’ara però amb més descaradura) que els normalitzava i aplaudia. Adobats i protegits per les lleis de la perversió: l’ambivalència, els grisos, les mitges tintes, els límits difusos, la fragilitat i la dependència.

Aquella visió bombardejada dels meus paisatges idíl·lics em va fer tant de mal que, durant molt temps, vaig fer de Roberto Benigni a La vida és bella amb mi mateixa, apedaçant un relat prou bonic perquè fes de cortina.

Però vull esborrar-me d’una vegada els tatuatges verdosos del segle passat que m’han fet relativitzar i justificar, i vestir-me d’impunitat. Vull demanar perdó a les companyes i, sobretot, a les generacions de després, per haver participat en aquell deliri col·lectiu d’idealització i haver-lo seguit normalitzant durant molts anys. Interpretant els pessics al cul com un préstec d’atenció divertida. Trobant gracioses les mirades obscenes i els comentaris sobre el desenvolupament del cos.

Transformant-ho tot en bromistes, bromes i brometes. Justificant en nom de la llibertat i l’amor. Col·laborant a l’erecció de gurus i tòtems. Atiant els focs dels fanatismes de grup i un llarg etcètera.

Em pregunto per què, abans i ara, dona tant plaer el sentiment de pertinença a la tribu? Per què es necessita la figura del Messies grupal simpàtic i genial? Què ens passa quan ens atorguen aquest títol vitalici en una societat on l’abús dels líders es relativitza, s’invisibilitza, es justifica o, segons com, s’aplaudeix? Per què hi ha persones que se n’aprofiten i persones que no? ¿No s’abusa per por a represàlies o per convenciment? Quin nivell d’abús és comprensible? I qui determina aquests nivells de tolerància?

Crec que, si volem trobar respostes que aturin els cercles viciosos que eleven perversos, hem d’aprendre a construir una nova mirada, redirigir l’atenció de l’escolta i crear noves maneres de narrar la mateixa realitat. Revisar-nos. Tornar a pensar. Sempre. Incansablement. Entrenar-nos, com a tasca permanent, en la detecció i denúncia de comportaments monstruosos visibles, invisibles i emmascarats. Cuidar-nos. Protegir-nos. Estimar-nos. Sempre. Incansablement.

PD 1. Crec que es poden crear grups amb funcionaments preciosos si el poder el té l’esfera de la tasca i no els ocupants del centre. És una idea. Estic a la vostra disposició per pensar i cuidar-nos juntes.

PD 2. Els que vàreu ser abusadors de poder “només” al segle passat emparats per la llei “eren altres temps”, els que ara us refugieu sota l’ala de la prescripció i us camufleu dins els crits de denúncia contra els vostres amics que sí que van continuar abusant: agafeu el telèfon i demaneu perdó. No canviarà el que es va viure però ajudarà a digerir-ho i obrirà finestres de transformació.