La víctima número nou

L’any que acabem d’acomiadar ens deixa un assassinat masclista més que l’any anterior. No avancem

El març del 2016, pels volts del Dia Internacional de les Dones, l’ARA va publicar una anàlisi del contingut masclista de cançons molt populars que reflecteixen i perpetuen la desigualtat social en què històricament han estat les dones i que les ha convertit en blancs fàcils de la violència. Entre els títols analitzats per Xavier Cervantes hi havia El preso número nueve, una murder ballad cantada durant anys per gent suposadament progre com Joan Baez. El vell mite del crim passional, un eufemisme que afortunadament ja no se sosté. Que aquestes peces musicals hagin caigut en desgràcia vol dir alguna cosa. Però el canvi social que indica és clarament insuficient, perquè el 2017 a Catalunya hem tingut la víctima mortal número nou de violència masclista. De no mortals n’hi ha moltes més. Fins i tot n’hi deu haver força de no comptabilitzades perquè ni tan sols denuncien el que els passa. Sigui com sigui, l’any que acabem d’acomiadar ens deixa un assassinat masclista més que l’any anterior. No avancem.

La víctima número nou del 2017 va morir el dia de Nadal a mans de la seva parella, un home. La va matar i es va voler desprendre del cadàver abandonant-lo en un descampat. Dos testimonis el van veure i el van delatar. Els Mossos van trobar el cos i el van localitzar a ell, que va ser detingut i empresonat. Ara seria el pres número nou si no fos perquè una altra de les víctimes de l’any era una nena de mesos morta a mans del mateix home que va assassinar la seva mare, de manera que els homicides són vuit.

Ella ja havia advertit que allò podia passar, però ningú no va fer res per evitar-ho. Havia denunciat dues vegades en sis setmanes l’home que va acabar matant-la. Però no se li havia atorgat protecció de cap tipus. Segons els portaveus del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la víctima “no havia volgut tirar endavant cap de les dues denúncies” presentades a la comissaria. No hi havia cap informe mèdic ni cap testimoni, i ella va flaquejar fatalment. Així que la fiscalia no va demanar cap mesura cautelar al jutge.

¿Que s'atorgui protecció a una dona maltractada ha de dependre de la capacitat de lluita de la víctima?

És cert que a vegades les ordres d’allunyament no eviten el crim, però són molts més els casos en què sí que són eficaces, dissuasives. El problema és que per atorgar-les cal un procediment altament burocratitzat per al comú dels ciutadans i absolutament excessiu per a una dona espantada per la violència de la seva parella, que de ben segur té una gran capacitat de manipulació psicològica sobre ella. És raonable que es garanteixi el dret a la defensa dels denunciats, els procediments judicials contra la violència masclista no es poden convertir en un terreny abonat per a revenges mesquines. Ara bé: ¿que s’atorgui protecció a una dona maltractada -i/o amenaçada- ha de dependre de la capacitat de resistència psicològica i de lluita de la víctima? ¿No hi pot haver cap altre mecanisme per detectar si el que explica la denunciant té credibilitat? Si no es comporta gairebé com una activista, ¿ha de quedar exposada al perill, real, de ser assassinada?

Institucionalment, el masclisme i la violència masclista són clarament rebutjats. Estan oficialment malament. I aquí s’acaba tot. El dia de Sant Esteve –hores després de la detenció, quan va transcendir el cas– van començar les declaracions públiques de condemna dels fets, que van continuar l’endemà, coincidint amb el dia en què el govern espanyol va assegurar que destinaria 200 milions a les 26 mesures que conté el que ampul·losament s’ha batejat com a pacte d’estat contra la violència masclista i que no consisteix en res més que a dir que, ara sí que sí, ara aplicarem el que fa anys que està aprovat. De moment, els 200 (escassos) milions no han arribat. S’havia d’aprovar un decret que encara no existeix. I al conjunt de l’estat espanyol també han augmentat les morts per violència masclista l’últim any: s’ha passat de 44 a 47.

Fa tretze anys que es va aprovar la llei contra la violència de gènere impulsada pel govern de Rodríguez Zapatero. Va ser una de les seves propostes estrella, i no han servit de gaire la creació de jutjats especialitzats i els retocs del Codi Penal que contenia. La norma s’ha revelat buida i inútil, i l’únic que s’ha aconseguit és una gran ritualització de la condemna i suposada persecució de la violència sobre les dones. Amb el perill que impliquen els rituals, que permeten l’acceptació dels mals.