Cinc amigues

La proposta del sopar em va semblar tan estrambòtica com divertida, i vaig acceptar

Fa uns dies vaig sopar al Semproniana –i que bé que s’hi menja!– amb cinc dones que no coneixia de res. Són amigues des de petites i aquest any arriben al mig segle de vida. Quan una d'elles ha celebrat aquest aniversari tan assenyalat, les altres han decidit regalar-li un sopar amb sorpresa: la sorpresa era jo, perquè l'homenatjada és una fidel lectora de les meves novel·les.

La proposta, que em va arribar per e-mail, em va semblar tan estrambòtica com divertida, i vaig acceptar. I el resultat va ser una nit extraordinària: ni un silenci incòmode, simpatia i naturalitat a dojo i una pila d'històries i emocions que algun dia, d'alguna manera, seran matèria literària.

Em va entendrir molt poder observar de prop com batega el cor d'aquesta amistat de llarga durada

Em va entendrir molt poder observar de prop com batega el cor d'aquesta amistat de llarga durada, les seves bromes còmplices, l'afecte sense reserves, el lèxic particular del grup. I em va agradar especialment que es mostressin tan obertes i generoses a l'hora de compartir intimitats i com s'escoltaven les unes a les altres, tot i que era evident que se sabien de memòria les històries de cadascuna. Fins i tot hi havia moments que apuntaven a la que estava parlant perquè no s'oblidés detalls especialment sucosos.

I, com sol passar, totes havien viscut episodis que poden nodrir una novel·la. L'enamorament d'un cosí germà (amb una àvia que, en assabentar-se'n, diu, amb gran sentit pràctic: "Doncs saps què et dic? Millor, així ja sabem amb què ens trobarem"); dues proposicions de matrimoni (una molt romàntica, l'altra no) i la protagonista que, malgrat tot, prefereix la segona, perquè res no és més romàntic que l'amor; una filla de mare soltera que als quinze anys coneix el seu pare i, quan ell li proposa donar-li el cognom, s'hi nega rotundament perquè es tractava d'un cognom molt comú i, a sobre, passaria de tenir un cognom que comença per c, al començament de la llista de la classe, a tenir-ne un amb r i a situar-se cap al final.

El sopar va tenir un final feliç quan la protagonista que celebrava els cinquanta anys i que en fa vint que viu a Suïssa va admetre que, tot i que s'havia passat mitja vida enyorant-se i desitjant tornar, ara reconeixia que no ho farà perquè casa seva ja és allà. Les amigues, lluny de lamentar-ho pel fet de no tenir-la a prop, van alegrar-se'n molt perquè “això és el millor per a tu”. Amistat de la bona.

Més continguts de