El cor
Havia conegut algunes persones que tenien al seu passat un trauma més o menys considerable per haver estat víctimes de 'bullying'. Quan m’explicaven els seus records, la memòria em traslladava instantàniament a aquella classe plena de nenes d’uniforme que compartien rialletes i mirades còmplices cada vegada que una nena amb ulleres de cul de got i el cabell molt greixós intervenia. Aleshores no en dèiem 'bullying', esclar. Pensàvem –els adults, la societat ens convidava a pensar així– que la crueltat continuada i organitzada que exercíem sobre aquella nena era només una entremaliadura, com aquell tinter abocat i la taca de tinta de plàstic a la cadira de la mestra.
No recordo si algú ho liderava, però sí que soc conscient que la majoria –com jo mateixa– no només ho permetíem sinó que ens hi apuntàvem. Ho fèiem per divertir-nos, per ser una mica transgressores, per sentir-nos més llestes o guapes o simpàtiques que la víctima. I també, dedueixo ara, perquè no ens excloguessin del grup.
Quan un dels meus fills, a la llar d’infants, va mossegar un altre nen i les mestres m’ho van fer saber, jo em vaig esverar i vaig preguntar si havíem de fer alguna cosa. Recordo la resposta que em van donar: “No hi donis tanta importància, al cap i a la fi, has d’acceptar que el teu fill o bé serà dels que mosseguen o bé dels que són mossegats”. Cap de les dues perspectives em feia feliç però, si m’obligaven a triar...
Ara he conegut una persona que, fa molts anys, havia fet 'bullying' a l’escola: “Vaig créixer ràpid i era un abusananos”. M’explica que va actuar per reacció i per una gran falta d’autoestima –ho té analitzat i reflexionat–. “Jo era alt i gros i tenia els braços molt peluts, i alguns companys van començar a dir-me King Kong. Per evitar-ho, vaig escollir una nena vulnerable i vaig passar de víctima a botxí”. Reconeix que encara hi somnia a les nits.
Li pregunto si ha tornat a veure aquella nena i em diu que sí, que ara és una cardiòloga reconeguda: “El dia que vam coincidir en un sopar d’exalumnes, vaig procurar seure a prop d’ella. Vaig comprovar que és una dona intel·ligent i divertida. Em va tractar com si aquell episodi de la infància no hagués passat mai però, just al moment del comiat, entre petó i petó, em va preguntar: «I tu, el cor, com el tens?» Va picar l’ullet i jo vaig saber a què es referia".
