Retrobaments

Tot d’una, apareix un nom a la pantalla i els llavis em dibuixen automàticament un somriure

Escolta l'article llegit de Sílvia Soler

El mòbil m’explica que m’han afegit a un nou xat i ja tremolo. Aquesta vegada amb raó perquè es tracta de la colla que vam fer el batxillerat juntes i som moltes, i molt xerraires, i estem contentes de retrobar-nos, de manera que el meu telèfon no pararà de vibrar d’emoció, i literalment, els dies següents. Diverses vegades tinc la temptació de fugir d’aquest grup atabalador que no em permet concentrar-me ni tan sols mantenir una conversa amb algú altre, però em pot la curiositat i m’hi quedo.

Comencen a aparèixer noms i rostres i jo no reconec pràcticament ningú. Això em fa esverar fins que entenc que en aquell grup també hi ha les alumnes que van marxar de l’escola abans que jo hi arribés. A poc a poc, entre la multitud, començo a veure somriures que em resulten familiars i cognoms que em remeten al moment de passar llista. Amb algunes d’aquestes dones, poques, he mantingut el contacte de forma més o menys regular. A la majoria les he vist només un parell de vegades en trenta anys: en les dues ocasions que hem fet una trobada d’exalumnes.

Ja no m’impressiona l’aspecte físic de ningú ni em permeto l’exercici entre complaent i masoquista de saber si estic millor o pitjor que la majoria. Tinc assumit que, a aquestes altures, totes oferim l’aspecte que més o menys es correspon amb l’edat que tenim i que, senzillament, en les altres ho veiem tal com és i en nosaltres mateixes ens costa una mica.

Tot d’una, apareix un nom a la pantalla i els llavis em dibuixen automàticament un somriure: l’han localitzada! Es la C., que es va enamorar molt joveneta d’un enginyer i va decidir casar-s’hi i marxar amb ell a viure lluny, amb només dinou anys. No érem amigues íntimes però ens teníem una gran simpatia. Vaig anar al seu casament. No n’he sabut mai més res. La saludo a través del xat: quina alegria retrobar-te! I un minut després sona el meu telèfon.

Mantenim una conversa llarga, divertida, sorprenent, nostàlgica, extraordinària. Ens expliquem els fills, les vides professionals, els tombs que hem fet, els cops que hem rebut. És un diàleg caòtic, entretallat, esquitxat de rialles i de silencis. Quasi quaranta anys encapsulats en una trucada de telèfon. Tan aviat som adolescents com mares de fills en la vintena. Un tobogan emocional que riu-te’n del Dragon Khan.

La C. penja una foto del seu casament (som unes criatures) i una altra d’actual: “...i aquesta soc jo ara, quaranta anys després”.

Més continguts de