28/06/2019

Un saquet de sorra

2 min

Aquesta setmana hem vist una imatge que ens ha esgarrifat. L’han reproduïda els informatius d’arreu del món, l’hem compartida a les xarxes. Hem dit que era la imatge més dramàtica de la política migratòria de Trump. Hem repetit que una imatge val més que mil paraules i que la fotografia dels cadàvers d’Óscar Alberto, de 25 anys, i la seva filla Valeria, de 2, surant al Río Grande era la denúncia més potent que es pot fer. Com ho va ser fa temps la del nen petit de bocaterrosa en una platja turca.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi estic d’acord pel que fa a la potència de les imatges, però si sou dels que encara creieu que fan falta les paraules, us recomano que llegiu –com estava fent jo justament mentre la foto del Río Grande recorria el món– la novel·la de Philippe Claudel 'La neta del senyor Linh', que es va estrenar l’any passat als escenaris catalans en forma de monòleg a càrrec de Lluís Homar.

És una història trista sobre el drama de les grans migracions però sobretot és una història tendra sobre la possibilitat que tenim cadascú de nosaltres, els privilegiats que no hem de migrar, de pal·liar una mica el dolor dels que pateixen. El protagonista de Claudel, el vell senyor Linh, que ha fugit del seu país amb una neta de mesos, enmig de la por, la soledat i l’enyor, troba consol en l’amistat d’un home gras que fuma un cigarret rere un altre al seu costat, al banc del parc. “Gràcies al senyor Bark, el nou país té un rostre, una manera de caminar, un pes, un cansament i un somriure, i també un perfum, el fum de les cigarretes. L’home gras ha donat tot això al senyor Linh, sense saber-ho”.

Els privilegiats podem esgarrifar-nos davant de les fotografies-denúncia, podem manifestar-nos i dir que volem acollir, podem votar els polítics que no afavoreixin aquest drama. Però mentre no es resolgui aquesta situació, també podem mirar-nos amb ulls solidaris aquells que han arribat sense res, fugint de la guerra o de la misèria. Podem oferir-los afecte i respecte, somriures, companyia, tendresa.

El senyor Linh de Claudel ha emigrat amb una maleta esquifida. A dins hi du “un saquet de roba amb una mica de terra, la terra del poble, negra i fangosa, que ell havia llaurat tota la vida, i abans que ell, el seu pare, i abans que ell, el seu avi, una terra que els havia alimentat i que els havia acollit en el moment de la mort”.

No sé si hi hauria millor manera de descriure tot el dolor de l’emigrant. La pregunta és fins quan estem disposats a tolerar-ho.

stats