La veritable protagonista de la sèrie és ella: una milionària excèntrica, amant de l’art, que fa l’encàrrec a uns lladregots de pa sucat amb oli. El robatori se li acut un dia que passa per davant del Louvre i veu la grua d’una empresa de mudances. Esclar que sí, no cal amagar l’escala!
A l’equip, com sempre que fem sèries de gènere, hi haurà diversos personatges amb diverses habilitats, tots amb una vida privada interessant. El de la radial serà un vidu recent que té una filla a càrrec. La hacker –sempre n’hi ha d’haver una– és una noia d’aixelles peludes i blaves, superdotada, però amb una família conflictiva. Convindrà que l’equip de lladres sigui mixt. Les peces seran exhibides durant el setanta aniversari de la milionària, que, a punt de morir, vol fer la millor festa que s’hagi fet mai al món. En la fugida del museu, es perd la corona d’Eugenia de Montijo. Hi haurà un flashback de l’antiga propietària de la joia explicant la seva dissort. La corona, per cert, es veurà, al final de la primera temporada, que es va perdre expressament, com a part del pla. Hi haurà un investigador català, professor del grau de criminologia de la UOC, que és convidat a París (ell no vol anar-hi, té por de volar) per donar el seu punt de vista d’expert. Hi va, esclar, i entra en contacte amb la conservadora del museu (que pinta descalça i parla català, perquè el seu avi era de Cadaqués). Un dels vigilants del museu, avorrit i obscur, donarà claus psicològiques importants de cara a la investigació.
La policia tancarà les fronteres, però tot estava previst. Els lladres trauran les joies de París aprofitant la festa de Halloween, on tothom es disfressa. Al principi dels crèdits (breu, esclar) hi haurà la frase màgica que ens farà guanyar carretades de diners: “Basat en fets reals”.
