12/06/2021

“Sit and talk”

3 min

La carta publicada a l’ARA per Oriol Junqueras , en què aposta obertament per la via del diàleg, suposa per primera vegada en molt temps un pas positiu per iniciar un camí de solució del conflicte amb Espanya que fa anys que arrosseguem. Un camí que, al meu parer, és l’únic possible, si per un moment ens avenim a pensar en termes realistes.

No serà fàcil, és evident. Massa interessos juguen en contra. Es parteix de posicions polítiques totalment distants, amb una dreta i una extrema dreta espanyoles disposades a treure el màxim rèdit polític de qualsevol avenç en les reivindicacions catalanes. I, a l’altra banda, d’una part de la ciutadania catalana, que sembla considerar que l’únic acord acceptable és la independència immediata. Difícil arribar a bon port. I amb tot, com diu Junqueras i com fa temps que creiem moltes persones, el diàleg entre els dos governs és l’única via que pot donar resultats positius.

Perquè, quines són les vies alternatives? N’hi ha una que podem descartar d’antuvi: la via de l’enfrontament violent. Vull creure que cap dels dirigents independentistes se l’ha plantejat: més enllà d’altres consideracions, Catalunya no té els mitjans per emprar-la i l’únic que s’aconseguiria és la destrucció del nostre país. Espero que sobre aquesta qüestió hi hagi un acord unànime. Descartada, doncs, la vella via de les armes, que tant mal va fer en el passat.

Què ens queda? Abans de l’1-O es va parlar de la DUI, la declaració unilateral d’independència. Sabem com va acabar l’intent de dur-la a terme: amb l’autonomia suspesa, el Govern destituït, molts dels seus membres a la presó o a l’exili. ¿Que Espanya va fer un trist paper davant Europa? Sí. I? D’aquí no se’n va derivar cap suport real a Catalunya, cap alleujament de les penes. En canvi, se’n va pagar un preu molt alt a causa d’una repressió que es va anar estenent, d’unes empreses que van fugir, d’unes mobilitzacions no sempre totalment pacífiques. De la DUI ja no se’n parla. Ara se’n diu la via unilateral. Com sempre, i malauradament, davant la inexistència de formes d’acció adequades, l’independentisme es refugia en les paraules, en unes quantes fórmules sagrades intocables que permetin seguir mantenint la mobilització.

Però, en què consisteix aquesta via unilateral? ¿La confrontació intel·ligent, com diu Puigdemont? De confrontació n’hem vist, consisteix en fer mala cara davant qualsevol iniciativa del govern espanyol, fer el buit quan algun dels seus membres es trasllada a Catalunya, parlar-ne malament constantment. ¿És una confrontació intel·ligent, donar ales a l’extrema dreta? ¿Què en treu realment Catalunya, més enllà de mantenir un miratge i, per als partits polítics implicats, la possibilitat de no perdre votants ni ser titllats de traïdors? De confrontació en veiem, sí, constantment. Que sigui intel·ligent ja és més dubtós.

Quina altra confrontació pot produir-se? ¿Les mobilitzacions tallant carreteres o ocupant aeroports? ¿En què fan avançar l’autogovern de Catalunya o amplien la base de l’independentisme aquestes mobilitzacions? Són formes de protesta que en certs moments han mostrat la determinació de gran part de la població, però la repetició de les quals no fa sinó crear problemes al conjunt de la ciutadania catalana i, alhora, mostrar la impossibilitat d’avenços polítics reals.

I finalment, la darrera carta: Europa. Un dia Europa renyarà tant el govern espanyol que aquest quedarà avergonyit i desprestigiat i haurà de recular! La prova? De tant en tant hi ha algun escrit acusatori, algun pronunciament contrari a les posicions dels tribunals o del govern. Ja està, ja hem guanyat! No cal diàleg amb l’Estat, és una pèrdua de temps; les solucions vindran de l’exili, segons la darrera construcció utòpica llançada des de Waterloo.

Una vegada més hi ha qui juga de farol, com va dir Clara Ponsatí. No hi ha pla B, perquè no n’hi pot haver. ¿Què és la via unilateral sinó un altre intent de mantenir la mobilització i els vots per part de Junts? ¿Per tractar de fer creure, molt ingènuament, al govern espanyol que tenim un altre as a la màniga i quan el traguem ho guanyarem tot?

Seure i parlar, una demanda que l’independentisme ha esgrimit llargament en manifestacions diverses arreu del món; els indults, es digui el que es digui, són una mà estesa del govern de l’Estat, per la qual ja paga un preu molt alt. Des de l’independentisme s’ha fet també un gest de distensió. Existeix, doncs, un moment de confluència possible, no per a una declaració d’independència immediata, és evident, però sí per posar les bases d’una nova relació entre Catalunya i Espanya. I en aquest moment caldria que a Catalunya s’iniciés un moviment ben ampli de suport a aquesta iniciativa, si no volem que es dilueixi aquesta oportunitat d’avançar cap a una solució, ara que tenim al davant l’únic govern espanyol amb el qual, almenys, es pot parlar.

Marina Subirats és sociòloga.

stats