Sixena, una sentència irresponsable
El que ha decidit el Tribunal Suprem sobre les pintures de Sixena que són al MNAC és una irresponsabilitat patrimonial. Les pintures són com un malalt que no està en condicions de moure’s.
Són pintures romàniques d’entre el 1196 i el 1208, cremades 750 anys més tard per elements d’una columna anarquista, i gent del poble mateix, en l’esclat de la Guerra Civil. Quan van ser portades a Barcelona, el 1936, feia dos dies que estaven cremant. És a dir, estem parlant d’una pintura cremada sobre una tela de cotó finíssima, enganxada amb pigments naturals, restaurada pels equips d’un expert, Gudiol, però amb tècniques de fa gairebé un segle, molt menys sofisticades que les d’ara. El foc del 1936 no només en va esborrar el color sinó que va canviar les propietats de la matèria.
El MNAC ho ha explicat a bastament: els riscos de moure les pintures són superiors als possibles beneficis que s'aconseguirien. De tan fetes malbé que estaven, l’equip del Gudiol va pintar-ne fragments, perquè de les parts cremades gairebé no es pot deduir que és el que s’hi representa.
I si mai s’arribés a refer tot el conjunt pictòric, els experts haurien de tornar a Barcelona, a consultar els arxius del MNAC on guarden els dibuixos de Domènech i Montaner i els seus alumnes, que en una excursió a Sixena del 1918 van pintar aquarel·les a color del que van veure.
Aquí tenim un dels resultats de l'ofensiva de l’episcopat espanyol (1995-1998) per acabar amb segles de bisbat de Lleida en terres d’administració civil aragonesa (algunes de les quals de parla catalana) amb la creació de la diòcesi de Barbastre-Montsó.
