Sánchez. Trencant amb el PSOE, Puigdemont ha triat l’opció menys dolenta. La menys dolenta, esclar, per al seu partit. L’han criticat molt els altaveus del PSOE, amb la cantarella del xantatge emocional, però el cert és que els socialistes, després d’anys i panys de repenjar-se en la por a la dreta franquista, han exhaurit tot el crèdit. El govern espanyol no pot fer complir els acords, i a més està en hores baixes per qüestions internes. No pot exigir complicitat a uns socis que aviat poden ser rivals electorals. Perquè Sánchez conserva el botó de les eleccions anticipades, i el pot prémer en qualsevol moment, aprofitant un sondeig favorable o una conjuntura inesperada. Quan això passi, els estrategs del PSOE, de Sumar i d'ERC tindran mitja campanya feta cridant que ve el llop (un llop real i temible, acceptem-ho). Però Junts necessita alguna cosa més, perquè el llop ja el té dintre casa: és l’ombra rampant d’Aliança Catalana, que aglutina dos motors de vot molt potents. El gir a la dreta, que és un fenomen global i transversal, i la desafecció de l’independentisme irritat cap als partits que encara reivindiquen els fets del 2017.
Nogueras. Així doncs, Junts necessita plantar-se davant d’unes eventuals eleccions amb les mans lliures. Això permetrà a Míriam Nogueras (a qui, per cert, se li està posant certa cara de presidenciable) mantenir el seu to apocalíptic sense necessitat de fer res diferent. Recordem que Junts ja ha tombat la llei del lloguer temporal i la reducció de jornada, mentre continuava negociant amb el PSOE. L’únic compromís de Junts era no fer caure Sánchez, i això no canviarà. No hi haurà moció de censura, però tampoc pressupostos. Sánchez seguirà gestionant el poder agònicament, sense majoria però sense alternativa.
La decisió de Junts s’inscriu en el carregós mantra de la confrontació simbòlica. Puigdemont va considerar un crim de lesa pàtria l’estratègia de diàleg, el peix al cove, fins que els resultats electorals li van donar el seu propi cove, i aleshores es va comprometre a “cobrar per avançat”. L'última pirueta ideada a Waterloo –la ruptura– està justificada pels incompliments del PSOE, però tots sabem que és un recurs tàctic. Si realment estem en dinàmica preelectoral, contra Madrid (i contra ERC) s’hi viu millor.
I Rufián. El que sí que es pot dir és que Junts sap cridar l’atenció, i que la seva sobreactuació busca –com és lògic– un ressò a Catalunya. Pot resultar fatigós, però no sé si és millor l’estratègia absent i estàtica d’ERC, que ha entregat tot el seu pes mediàtic a Gabriel Rufián, convertit en icona pop de l’Espanya progressista, i que sembla tan interessat a unir l’esquerra plural espanyola com a dinamitar els ponts que podrien, algun dia, ressuscitar la unitat d’acció de l’independentisme català.
Tota l’activitat de Junqueras, tot el que els republicans han pactat amb Salvador Illa s’eclipsa davant de l’atenció mediàtica que suscita Rufián. El de Santa Coloma seria un actiu de primer nivell per a ERC si no fos que la seva marca personal ja pesa més que les seves sigles. En l’última enquesta de GESOP va liderar la llista de polítics més valorats pels espanyols; mai un independentista ha obtingut tal reconeixement, cosa que fa pensar. ERC sosté que el factor Rufián li permet arribar a públics diferents i complementa Junqueras. Així va ser al setembre, quan tots dos van presentar junts la proposta de llei per cedir l’IRPF a la Generalitat. Però després a La revuelta constatem que Rufián juga una altra lliga. Em pregunto si ERC ha decidit lliurement que això és el que els convé, o si s’estan deixant arrossegar pels fets consumats.
