Els solemnes i els perdedors
Permetin-me una batalleta. Fa un munt d’anys, quan vaig publicar el meu primer llibre, em va passar un fet que he recordat manta vegades. Encara estudiava a la universitat, i un grupet de companyes i companys de classe se’m van acostar al bar de Lletres (institució acadèmica de referència). Es van acostar tant que em van arribar a arraconar al taulell, per transmetre’m un missatge: “Tu ara et creus qui sap què perquè publiques un llibre, però no és fent versos que alliberarem el país”. Estudiàvem filologia catalana, teníem vint-i-un o vint-i-dos anys i, amb l’ímpetu de la joventut i aquestes coses, els vaig respondre: “D’un país alliberat per gent com vosaltres jo en fugiria com de la pesta”.
D’aquell dia ençà em va quedar clar que dins el catalanisme, i dins l’independentisme, hi ha un contingent -més petit o més gran- de personatges que actuen com ho van fer aquests antics companys d’aula. Renuents, desconfiats, amargats, obscurament capficats en les seves frustracions (al capdavall, els molestava que un company de classe publiqués un llibre; de versos, efectivament), projecten el seu malestar i la seva rancúnia damunt una suposada idea de país construït -i blindat- a imatge i semblança d’ells mateixos i de la seva curiosa i mediocre manera d’entendre la realitat.
Es converteixen, així, en salvapàtries, i es tornen solemnes, o cursis, o agressius -o solemnes, cursis i agressius, tot a la vegada-. Arreu, però especialment entre aquells que en principi són o haurien de ser “dels seus” hi veuen traïdors, infiltrats, gent que no és de fiar i que cal que sigui vigilada, i de vegades menystinguda i insultada, perquè recordin que es deuen -segons ells- a la “seva” causa. Solen tenir la vanitat de sentir-se perseguits, o censurats, perquè ells sí que diuen coses “fortes” i no es venen per una “pagueta” (tot i que després sigui freqüent veure’ls passar llardosament la bacina, i gesticular per agradar més a qui els fa almoina). Acumulen els pitjors tics: a aquests companys d’aula, i a un professor que els feia de guru, els vaig sentir dir per primera vegada que les famílies d’immigrants espanyols (com la meva, per part de mare) eren “colons” enviats per Franco, un disbarat repulsiu i neci que, tanmateix, es va repetint.
Tot això es complica més quan hi intervenen els partits polítics, i quan s’ha passat per un període com el del Procés, que ha acabat fent la fi del cagaelàstics. Però la conducta sempre és la mateixa: un ressentiment covat i una ànsia de poder i de protagonisme que es disfressen de patriotisme barat i malsà. Acaben sempre veient una gran conxorxa en què les persones, les empreses i les institucions conspiren totes contra el famós alliberament del país, quan tan sols es tracta de les seves ambicions no realitzades i de les seves misèries personals. I persegueixen arreu censures, censuradors, traïdors, venuts, botiflers, infiltrats, colons i un llarguíssim etcètera de mals ciutadans. És un excel·lent servei al nacionalisme espanyol i una manera segura de perdre.
